Earth, Wind & Fire Experience, fites ‘funky’ sense màquines a Arts d’Estiu

Tal com si hagués arribat a les seves orelles la polèmica sobre Rosalía i el seu concert sense instrumentistes visibles, la tropa d’Al McKay’s Earth, Wind & Fire Experience va fer un manifest a favor dels vells costums a Pineda de Mar. «A tots ens agrada tota mena de música, inclòs el rap i el hip-hop, però no hi ha res com un grup de músics tocant instruments en directe sobre l’escenari», va voler deixar clar Tim Owens, cantant del grup, que es va ocupar de reafirmar el seu «suport a la música en viu».

Certament, la seva actuació va ser el reflex d’una noció de la música en general i de la música de ball en particular, una noció del funk que, entre finals dels 70 i els primeríssims 80, va venir a confluir amb el so ‘disco’. En aquella època ja començaven a facturar-se artefactes ballables electrònics (hola, Giorgio Moroder), però allò d’Earth, Wind & Fire se sustentava en la sapiència instrumental, amb simpaties per jazz, desprenent virtuosisme sense deixar de ballar. Tot això es va manifestar aquest dimecres a la nit d’arrencada del festival Arts d’Estiu, on vam poder delectar-nos una vegada més amb les fites de la família sota el lideratge d’Al McKay, guitarrista de la banda mare en el seu període estel·lar (1973-80), a més de coautor de molts dels seus clàssics.

Temps de falset

Mentre Earth, Wind & Fire segueixen operand amb Philip Bailey al capdavant (després de la defunció, el 2016, del factòtum Maurice White), l’Experience ofereix la seva pròpia versió del llegat sense diferències executives remarcables, i allà hi va haver el fornit ‘groove’ de ‘Serpentine fire’ per obrir la camí camí de ‘Pride’ i de l’adaptació de ‘Got to get you into my life’, dels Beatles. Banda àmplia, com correspon, amb 14 músics (inclosos quatre metalls), i en primera línia, el trio de veus masculines comandat per Owens, ‘frontman’ prest a un falset molt lluït en peces com la sentida balada ‘After the love have gone’.

En el nucli de la banda s’observava l’activa guitarra en mode de ventilador rumber que manejava l’avesat McKay, a qui Owens va presentar amb tota pompa al·ludint als seus sis Grammys i altres distincions. Tot i que el bolo es va encallar una mica en les seqüències de solos instrumentals (aquest clàssic), hi va haver fibres substancioses en la seva evocació del romanticisme a ‘Forever’ i a la traca final a costa de ‘September’, ‘Boogie wonderland’ i ‘Let’s groove tonight’. Trofeus d’una era que tornaran a lluir-se aquest divendres en un altre festival català, el Sons del Món, a la Ciutadella de Roses.

 

Notícies relacionades

El ressorgir d’un fenomen

Castellanismes al "túnel del terror" contra el català