Manolo García embruixa i electritza a Porta Ferrada

Un ciutadà García pletòric de forma després de sobreposar-se a la covid que el va assaltar fa unes setmanes, a les portes de la gira, que va forçar els ajornaments de les quatre primeres dates. Amb un plus d’empenta rockera i tirada per les cançons sortides del túnel del temps, de vides anteriors. Va ser inèdita aquesta arrencada amb tres temes seguits de la seva època amb El Último de la Fila, començant amb ‘Insurrección’, guitarra elèctrica penjada (en sucosa entesa amb la mandolina de Josete Ordóñez), empalmada amb ‘Lejos de las leyes de los hombres’ i amb un altre reflex dels vells dies, ‘Lápiz y tinta’.

Connexió amb el públic

Escenes d’alleujament i alliberament, traient-nos tots de sobre tanta pols (pandèmica) acumulada. «¿Esteu contents? Alegria i retrobament. A prendre pel sac la mascareta, ¡quin conyàs!». Nit amb contorns d’esdeveniment social al Guíxols Arena amb 3.500 assistents disposats a celebrar el seu encreuament de poesia somiadora i calòrica entrega física, amb tot el refinat art instrumental (set músics de confiança) i una explosiva connexió amb el públic.

Manolo García no va oferir concerts de format reduït en temps de restriccions i es podria dir que la seva tornada a l’escena, dos anys i mig després del tancament de la gira ‘Geometría del rayo’, va modificar algunes de les seves lleis. «Aquest any, el més important del món és que canteu, que pugueu cantar», ens va fer saber. «És curiós, perquè no m’havia adonat d’això en altres gires. Aquest any necessito que canteu, per això estem tocant més cançons que pugueu conèixer tots», va reflexionar, mentre al·ludia a l’«angoixa» que sembla que flota al nostre voltant, «que ha agafat un biaix molt estrany, molt ‘a por ellos’», va apuntar. «És important que ens defensem cantant».

Ganes de vida

La part més elèctrica del nou material, la de l’àlbum ‘Mi vida en Marte’, es va fer notar amb una seqüència de temes que va anar del mig temps ‘Diez mil veranos’, amb el seu afany de vitalitat, al blues de ‘Reguero de mentiras’, amb la veu còmplice de la violinista Olvido Lanza. D’aquí al repescat reggae d’‘Estoy alegre’ i la sensual ‘A veces se enciende’, un cop més mirant a El Último de la Fila.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’altre disc nou, ‘Desatinos desplumados’, de tacte més acústic, va tenir menys presència, però ‘La maturranga’ va obrir una seqüència més serena amb trames de violí i guitarra. Manolo García té reserves a l’hora de considerar que el seu estil pugui ser considerat flamenc amb totes les lletres, però a ‘Laberinto de sueños’ hi va haver pessics rumbers que va voler posar en context. Va recordar que es va criar al Poblenou, on «sonava de tot», inclosa la «rumba laietana i la de Gràcia, rumba del poble per al poble, amb alegria i desimboltura». L’adolescent Manolo adorava tant Led Zeppelin i els Beatles com Peret. I, posats a fer, Sisa i Pau Riba. «Estimava la vida, com ara tots aquí. Visca la rumba catalana!».  

Il·luminat per aquesta màxima i sense rebaixar les guitarres elèctriques, va tornar a fer cantar el públic, la seva missió primera en aquesta gira, en un ‘medley’ assentat a ‘Somos levedad’ i en bisos que van tornar a apuntar a El Último de la Fila amb ‘Aviones plateados’ i ‘Sara’. Manolo García en mode integral, sense escatimar ni reservar-se energies ni trucs per al futur, donant-ho tot en un espectacle que contempla dues cites més en escenaris catalans, aquest dissabte al festival Arts d’Estiu de Pineda de Mar i el 5 de novembre al Palau Sant Jordi.