Mika, un núvol de sucre ‘pink’ a Cap Roig

Però Mika no vol limitar-se a sortir a recórrer una sèrie de cançons, sinó que es proposa guanyar-se el públic amb els seus ‘gags’ i ocurrències, com la de començar a cantar el primer tema, ‘Lollipop’, des del seient de platea en el qual feia una estona que estava discretament assegut. I embolicant el repertori en una aura d’estat mental, allà on els cors de color rosa (en escena i entre el públic, en cartrons i globus) evoquen un món plàstic identificable. «El ‘pink’ és una filosofia», va arribar a dir, apuntant a aquells moments en què sospites que «la vida és una merda i necessites ballar».

L’herència de Mercury

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Hi va haver dansa i galimaties, sí, entorn d’aquest cançoner de coloraines, que tant mira cap a la dinàmica electro-pop (’Origin of love’) com el melodrama rococó hereu de Queen: allà hi va haver ‘Tiny love’, una de les dues úniques mencions al seu últim àlbum, ‘My name is Michael Hellbrook’, llançat just abans de la pandèmia. Préstecs bastant visibles: ’Ice cream’ va sonar molt Prince. Hi va haver un tema més recent, ‘Yo-yo’, publicat el maig passat, que va conduir el concert cap a un estat més introspectiu, juntament amb ‘Underwater’, quan va explicar que la seva veu podia estar «una mica més feble» (va dir en català ajudant-se d’una traductora pujada del pati de butaques) a causa d’un episodi de covid-19 (el quart, va assegurar). S’ha de dir que gairebé no es va apreciar aquesta debilitat.

Mika té repertori per sostenir un concert (amb punts d’ancoratge com ara ‘Relax, take it easy’ o ‘Boum boum boum’), però no va confiar només en els seus temes, sinó en la simpatia i la connexió natural amb el públic. Aquí hi va haver una mica de desequilibri. De fet, només va interpretar 14 cançons en una mica més de 90 minuts, algunes molt estirades o entremesclades amb els seus monòlegs sobre la seva mare o evocant els seus intercanvis lingüístics a Sitges. Com si el ‘hit’ principal fos ell mateix, tot i que, a la fi, ningú va poder rivalitzar amb la muntanya russa de ‘Grace Kelly’, encenent el tram final amb el seu falset infinit.