‘Papi chulo’, l’èxit pel qual van estafar, suplantar i ‘matar’ Lorna

Tot es remunta a 1996, quan una joveníssima Lorna va començar a jugar amb els ritmes urbans. Tenia 13 primaveres. Tot i això, la seva curta edat no li va restar coratge per moure’s per un ambient totalment masculí. «Vaig decidir competir en diferents campionats per veure si algú es fixava en mi. Com que no hi deixaven participar nenes, em vaig haver de vestir amb roba d’adult per poder entrar-hi. Aquesta era l’única via que vaig tenir per llaurar-me un nom», recorda la cantant sobre els seus inicis a Panamà. «Aquestes audicions eren a altes hores de la nit. La meva família era molt pobra, així que de vegades em donaven els diners justos per anar i tornar amb autobús. Si per a un home ja era perillós sortir de casa a aquelles hores, imagina’t per a una dona». A poc a poc, va anar guanyant-se el respecte del carrer. I, després, el de la indústria. Amb les seves primeres cançons, l’ascens va ser meteòric. I amb Papi chulo va aconseguir la consagració.

De la nit al dia, els xiringuitos i les discoteques de l’Espanya dosmiltresera la van punxar sense parar junt amb David Civera, Dinio, Malena Gracia, King África, Merche, Piercing... No hi havia festa ni programa de José Luis Moreno en què no sonés. Tan gran va ser el terrabastall que va provocar que ni Alejandro Sanz ni El Canto del Loco fossin capaços de frenar-la. «La primera demo d’aquest tema és de 1999 i només durava 59 segons. Com que estava de gira per Llatinoamèrica, no vaig tenir temps d’allargar-la. Així que es va editar tal qual», explica Lorna. Als quatre anys, va arribar a Europa gràcies als hispans que van emigrar cap al Vell Continent. Atès l’èxit que va obtenir, el 2003, es va decidir gravar una versió estesa en què, pràcticament, es repetia la tornada una vegada i una altra. Va triomfar a 45 països: «Em vaig quedar sorpresa a l’escoltar tanta gent cantant en espanyol a Turquia, Austràlia, el Japó, Tunísia, França...».

Els tres milions de còpies que va despatxar llavors avui troben el seu reflex en els 110 milions d’escoltes que acumula a YouTube. Tal és l’empremta que va deixar que el ‘Diccionario de la Real Academia Española’ va introduir aquest terme entre les seves pàgines. Fins i tot Rosalía l’acaba de recuperar per a la presentació de Motomami. La seva vigència no acaba aquí, ja que durant la pandèmia es va viralitzar a TikTok i no fa gaire el ‘dj’ francès Hugel la va tornar a mesclar. «Volia fer una cançó amb picardia, juganera, sensual... Sempre m’ha agradat jugar amb els dobles sentits. No ofèn ningú. Això ha fet que la gent pugui donar-li el seu propi significat i portar-la al seu terreny», relata l’artista, que el 2023 la rellançarà junt amb grans noms de l’escena internacional per celebrar aquestes dues dècades de triomfs.

P. Tot apunta que es va fer d’or.

R. Vaig guanyar bastants diners, però en podria tenir cinc vegades més si hagués tingut més seny. Era jove i, en ocasions, no mesurava. Podia anar de compres amb les meves amigues i gastar-me 10.000 dòlars en tres hores. Quan tens diners, t’és igual que un vestit en costi 20.000. Gastava tant perquè sabia que a la setmana següent en tindria més. Per sort, va ser només una etapa. A partir d’allà vaig començar a invertir i ara tinc una flota de taxis i algunes propietats.

P. ¿Com ho va viure el seu entorn?

R. Aquest tema ha sigut una benedicció. Jo era la germana mitjana d’una família nombrosa, així que no tenia gairebé cap privilegi. Recordo que perquè el meu germà pogués graduar-se a l’escola, calia sacrificar els més petits. Jo utilitzava la roba dels grans i portava sabates usades. Ho explico sense pena i amb orgull. Per això dic que la música ens va salvar: amb 21 anys vaig poder comprar una casa a la meva mare, vaig acabar els estudis, vaig ajudar perquè els meus pròxims visquessin millor... Això em fa sentir bé perquè molta gent diu que el reggaeton és marginal i dolent. Al contrari, a mi m’ha portat coses boníssimes. Alguns joves del barri on vaig créixer van ser assassinats i jo, gràcies a aquest gènere, vaig aconseguir sortir d’allà. Si no fos per això, no sé què hauria sigut de mi. Potser hauria sigut una víctima més del mal destí que hi ha en aquests llocs.

Una farsant sobre l’escenari

Una farsant sobre l’escenariMalgrat tota la mel que aquesta composició li va portar, Lorna va rebutjar la fama al principi. «En els meus primers concerts, em portaven enganyada dient-me que era farcit d’altres gires», rememora amb carinyo. La innocència d’aquella nena va anar evolucionant fins a adquirir les armes precises per ser una autèntica estrella. «Va ser una etapa bonica, però també trista», diu, abans de quedar-se callada uns segons. «En un període de sis mesos, vaig tenir 114 dates a Europa. Una bogeria. Sempre anàvem corrent d’un lloc a l’altre. En ocasions, se’ns encavalcaven els compromisos i havíem d’anar encara més ràpid. Un dia, per exemple, no arribàvem a l’avió i vaig haver d’agafar una moto. Recordo anar agafada al meu mànager amb por. Al final, ho vam aconseguir: quan per fi vaig pujar a l’avió em vaig posar a plorar. No sé si per l’emoció d’haver arribat o per haver conservat la vida».

P. ¿Què va ser el millor i el pitjor d’aquesta etapa?

R. D’una banda, el més bonic va ser la gent. Hi havia persones que, sense conèixer-me personalment, m’estimaven. I això era fruit de les meves cançons. I, d’altra banda, el menys bonic va ser el poc temps que vaig poder dedicar a la meva filla. La meva mare va haver d’ajudar-me a criar-la. Adoro la meva nena, però no vaig poder donar-li l’atenció que mereixia. I això em parteix en dos perquè, malgrat que ens avenim, ella em va confessar que li vaig fer mal. M’ha perdonat, tot i que el fet que hagi sigut sincera amb mi és de les coses més dures que he viscut. Tot i així, ho hem superat juntes. I, de fet, està seguint els meus passos: canta i balla.

La seva petita va néixer durant una aturada que va necessitar després de dos anys d’intensa activitat. En aquest moment, es va dedicar principalment als seus. Aquesta desconnexió no li va anar gens malament, però l’art no deixava de trucar a la seva porta. Així que va decidir tornar, tot i que no tot van ser flors: va haver de portar als tribunals el productor original de Papi chulo, que no li havia pagat la seva part corresponent per drets d’autor. Aquest és un assumpte en què prefereix no aprofundir. Ho va passar malament, però ja està superat. «Jo vaig fer la lletra i la melodia. És un tema 100% meu», argumenta. Tot i això, no va ser l’únic revés que va viure: el 2005, l’Ajuntament de Bilbao la va contractar per a les festes de l’Aste Nagusia. La sorpresa es va produir quan, sobre l’escenari, no va aparèixer ella, sinó una farsant. El públic se’n va adonar des del primer moment i el productor va sortir del pas dient que havia registrat la marca, per la qual cosa podia suplantar-la per qui volgués.

P. Si tornés al passat, ¿canviaria alguna cosa?

R. Si tingués una vareta màgica, esborraria un episodi concret: quan es van inventar que havia mort de sobredosi en un hotel de les Canàries. La noia que va morir es deia igualment Lorna, per això la van associar amb mi. No és un nom gaire comú... Em va afectar bastant perquè, llavors, no hi havia xarxes socials on pujar un vídeo desmentint la notícia. Això va fer que la meva carrera es congelés. Es van cancel·lar molts concerts perquè el públic no es creia que fos viva.

Fins i tot hi va haver moments en què li van demanar que demostrés la seva identitat per corroborar que es tractava d’ella. Superat aquest capítol, la cantant no va desistir en el seu afany i va continuar traient música. «He tingut altres grans èxits, però cap ha arribat al nivell de Papi chulo. La sort t’agafa quan vol», afirma. Entre les quals, una de les seves favorites: Llueve: «Si bé no va sonar a les ràdios espanyoles, me la demanen cada vegada que hi vaig. És un reggaeton romàntic que parla de la pèrdua d’éssers estimats. M’agrada especialment perquè, en els últims anys, ens van deixar cinc familiars». No obstant, a Espanya no ha deixat de venir: és una de les habituals de les festes estivals i, tot i que tingui nou material, aquí sempre li demanen el seu gran hit.

P. ¿Es pot viure tota la vida d’una cançó?

R. Que va. Perquè això passi necessites un clàssic. I Papi chulo ho és. He tingut altres composicions que han funcionat, però la que ha generat més diners és aquesta.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

P. En la seva revetlla particular, ¿quina no hi hauria de faltar?

R. Calma, de Pedro Capó i Farruko.