‘Todo el mundo odia a Johan’: l'estrany humor nòrdic

La comèdia nòrdica sempre és estranya. El seu humor té alguna cosa de marcià, vegeu el seu màxim representant, el veterà autor de culte Roy Andersson, el cine del qual es caracteritza per l’absurd a l’hora de caricaturitzar la societat sueca. ‘Todo el mundo odia a Johan’ és noruega, però captura una mica aquest esperit, només una mica. El protagonista, que es diu Johan, va perdre els seus pares quan era petit perquè la seva professió, dinamitar ponts durant la guerra, es va convertir en una obsessió i van acabar morint en una explosió. El nen va anar creixent i va continuar l’afició dels seus pares i els seus jocs van acabar en tragèdia. En conseqüència, tots els habitants del poble en el qual viu l’odien. 

L’opera prima d’Hallvar Witzø parla sobre la incomprensió i la marginació social des d’una perspectiva tan tendra com carregada de vidriol. També està atapeïda d’elements surrealistes, cors locals que entonen amb la vibració de llavis, eugues de 70 anys, carters rancorosos, un protagonista forçut que pot tombar tot el poble i molts petards que esclaten quan no haurien de fer-ho. El director s’encarrega d’orquestrar tots aquests elements per compondre una pel·lícula en la qual el riure procedeix de l’extravagància i també una mica del patetisme. Pobre Johan. També es nodreix dels paisatges i la rudesa de l’entorn. A Titran, el llogarret on s’ubica la pel·lícula, tothom és antipàtic i a més a Johan les coses mai li acaben de sortir bé, així que haurà d’exiliar-se, anirà a la presó i deixarà en una cadira de rodes l’amor de la seva vida. Witzø utilitzarà tota aquesta sèrie de desgràcies catastròfiques per crear gags de to molt negre, units a moments d’una de rara (i molt nòrdica) sensibilitat.