«Fins mai més, senyor Bond»: els 10 millors malvats de la saga ‘007’

(‘Agent 007 contra el Dr. No’, 1962)

Va ser el primer i ja només per això mereix un lloc d’honor al panteó dels dolents ‘bondians’. Fill d’un missioner metodista alemany i d’una noia xinesa de bona família, és un ‘mad doctor’ de manual, amb un cervell privilegiat inclinat al mal, un desmesurat complex de Napoléo, unes mans biòniques de força prodigiosa (tot i que una mica matusseres) i un pla delirant per sumir el món en el caos. L’actor canadenc Joseph Wiseman el va encarnar amb summa distinció després que el primer intèrpret considerat per al lloc, el dramaturg i compositor Noël Coward (amic personal d’Ian Fleming), rebutgés l’oferiment al crit de «¡no, no, no!».

(‘Des de Rússia amb amor’, 1963)

Abans de dedicar-se a perseguir esquals assassins a ‘Tauró’, Robert Shaw va inaugurar la fecunda estirp dels enemics de Bond tenyits de ros (la llista és singularment llarga). Grant no és un geni megalòman amb plans apocalíptics, sinó un mortífer sicari específicament entrenat per liquidar l’agent 007. Gairebé ho aconsegueix a bord de l’Orient Express, on heroi i malvat es baten en una violentíssima baralla que es va haver de rodar en tres setmanes i que encara avui, sis dècades després, és recordada com un dels moments més tensos i memorables de tota la franquícia (gairebé tant com l’aparició de Shaw vestit amb una curtíssima tovallola).

(‘Goldfinger’, 1964)

La perfecta encarnació del malvat detestable. Aquí no hi ha afonts del passat per venjar ni conflictes personals per reparar; Goldfinger és simplement un cobdiciós multimilionari sospitosament fascinat per l’or nazi i aficionat al golf que no té objecció a fer detonar una bomba atòmica amb l’únic propòsit de fer-se encara més ric. L’escriptor Ian Fleming li va donar el cognom de l’arquitecte de la seva casa de Hampstead (una recargolada forma d’homenatge) i els productors Saltzman i Broccoli van triar per al paper l’actor alemany Gert Fröbe després de veure’l interpretar un sinistre assassí de nenes a la pel·lícula ‘El cebo’, de Ladislao Vajda.

(Diversos títols)

El més contumaç dels enemics de Bond és el que va definir el paradigma estètic del geni del mal amb ànsies de dominació mundial: cara desfigurada per una cicatriu, uniforme d’aire maoista i gat blanc a la falda. Cap suprem de l’organització criminal SPECTRE (Executiu Especial per a Contraespionatge, Terrorisme, Venjança i Extorsió), ha aparegut en pantalla amb els rostres de Donald Pleasance (‘Només es viu dues vegades’), Telly Savalas (‘007 al servei secret de Sa Majestat’), Charles Gray (‘Diamants per a l’eternitat’) i Christoph Waltz (‘SPECTRE’ i ‘Sin tiempo para morir’) i ha rebut mencions en almenys cinc pel·lícules més.

(‘L’home de la pistola d’or’, 1974)

El millor malvat amb tres mugrons de la història és un cotitzadíssim assassí a sou internacional que va adquirir gran destresa com a tirador al circ ambulant en el qual va néixer (la seva mare era encantadora de serps) i que viu reclòs en una remota illa privada dotada d’una planta d’energia solar autosuficient. La seva obsessió per acabar amb Bond en un duel a pistola acabarà fent-li perdre el cap. Christopher Lee (cosí d’Ian Fleming en la vida real) sembla que s’ho passa en gran interpretant el personatge des de la fina frontera que separa la serietat una mica ‘camp’ de la pura conya. Curiositat: en la novel·la, té origen català.

(‘L’espia que em va estimar’, 1977, i ‘Moonraker’, 1979)

L’acromegàlic Richard Kiel va posar el seu físic desmesurat al servei d’aquest brutal sicari de poques paraules (en realitat, cap) l’activitat cerebral del qual sembla reduir-se a un sol pensament: matar Bond. Per fer-ho se serveix d’una força descomunal i una ortodòncia esgarrifosa. La seva impactant presència a ‘L’espia que em va estimar’ va captivar les platees fins al punt que els productors de la franquícia van decidir recompensar-lo amb una segona aparició a ‘Moonraker’, convertit ja en un simpàtic malvat de còmic que s’acaba aliant amb l’arxienemic 007 després de redreçar la seva vida amb ajuda de la seva lacònica nòvia Dolly.

(‘007: Llicència per matar’, 1989)

Estava cantat: el gran malvat de la franquícia als anys 80 havia de ser, sí o sí, un capo del narcotràfic internacional presumptament colombià (tot i que viu en la fictícia República d’Isthmus que controla a través d’un govern titella). El seu estricte codi moral aporta una atractiva complexitat a una personalitat tirant a psicopàtica inspirada de manera poc subtil en el perfil de Pablo Escobar (incloent-hi la cèlebre frase «‘plata o plomo’» 25 anys abans de ‘Narcos’). El personatge es beneficia de l’eficaç interpretació del carismàtic Robert Davi (el Jake Fratelli d’‘Els goonies’) i té una de les millors morts de tota la saga.

(‘Goldenee’, 1995)

Els responsables de la franquícia van trigar més de tres dècades a descobrir que podria ser una bona idea encomanar el paper de malvat a algú que fos el revers tenebrós del propi Bond: un exagent de l’MI6 que, després de compartir missions i amistat amb 007 i de patir greus ferides en una operació que surt malament, es passa al costat fosc al·legant que pretén venjar la traïció del Govern britànic al poble cosac el 1945 (un formidable pretext). La relació preexistent entre l’heroi i el seu antagonista (un convincent Sean Bean) converteix l’enfrontament en una qüestió personal i això ho fa tot més interessant. «Ens veiem a l’infern, James.»

(‘Casino Royale’, 2006)

El primer malvat del cicle novel·lístic d’Ian Fleming va trigar 42 anys a fer la seva irrupció en la franquícia cinematogràfica, però ho va fer en gran. Banquer privat d’origen albanès aficionat a les cartes i a finançar tota mena de terrorisme internacional, pateix una estranya síndrome que li fa plorar sang per l’ull esquerre i té una especial fixació amb els genitals de Bond. El seu elegant sadisme i el baix perfil de les seves ambicions (¡Déu meu, el tio només vol guanyar un torneig de pòquer perquè no el matin!) el converteixen en un personatge fascinant que revela una hipnòtica barreja de vulnerabilitat i amenaça amb la interpretació de Mads Mikkelsen. 

(‘Skyfall’, 2012)

Un altre exagent de l’MI6 amb comptes pendents. Un altre talent perdut. Amb la seva diabòlica intel·ligència, la seva experiència com a espia d’alt rang i els seus coneixements tecnològics, Silva podria aspirar a dominar el món, però prefereix conformar-se amb un objectiu bastant més modest: venjar-se de M. La seva tortuosa relació amb la cap del servei d’intel·ligència britànic l’agermana, d’alguna manera, amb Bond, que en aquesta ocasió no aconsegueix impedir que el dolent compleixi el seu ominós propòsit (tot i que també l’acaba matant). Javier Bardem, pletòric sense resultar excessiu, inscriu el seu nom amb tota justícia entre els millors malvats de la saga.