Troballa musical: quan The Velvet Underground era un duo folk

El contingut d’aquella cinta, remasteritzat per l’enginyer John Baldwin, apareix ara en forma de disc amb el prosaic títol de ‘Words & Music, May 1965’, una obra que es presenta com la primera referència d’un projecte de recuperació de gravacions inèdites de Lou Reed impulsat per Laurie Anderson i la discogràfica Light in the Attic. És més que probable que les pròximes entregues la superin en qualitat de so i solvència instrumental, però és molt difícil, per no dir impossible, que ni tan sols se li acostin en importància històrica.

El maig de 1965, Reed, amb 23 anys, treballava com a escriptor de cançons per a Pickwick Records (es descrivia a si mateix com «una versió pobra de Carole King») i en aquesta ocupació havia conegut el músic gal·lès John Cale, amb qui havia començat a desenvolupar l’embrió d’un grup que molt poc després es convertiria en The Velvet Underground. Per aquestes dates (suposadament el mateix dia 11, tot i que Cale és incapaç de recordar el dia exacte ni el lloc i el sobre de Reed amb la cinta no n’ofereix informació), tots dos van gravar una desena de cançons, incloent-hi versions primerenques de futurs clàssics del grup novaiorquès com ‘Heroin’, ‘I’m waiting for the man’ i ‘Pale blue eyes’.

Protegir el ‘copyright’

El propòsit de la gravació no era cap altre que blindar els drets d’autor de Lou Reed sobre les cançons sense passar per l’onerós tràmit de registrar les composicions. Per això va fer que un notari certifiqués el paquet, fent que constés ben visible la data de l’enviament, i també per això abans de cada pista se sent a la cinta la veu del músic dient: «Lletra i música de Lou Reed». La idea era obrir el sobre només en cas de litigi amb Pickwick Records, que tenia un notori historial de conflictes amb els seus compositors en plantilla a compte del ‘copyright’. 

En la seva autobiografia ‘What’s welsh for zen?’, escrita en col·laboració amb Victor Bockris, John Cale recorda que quan Reed li va ensenyar per primera vegada cançons com ‘Heroin’ i ‘I’m waiting for the man’, «les tocava com si fossin cançons folk». I és exactament així com sonen en les versions incloses a ‘Words & Music, May 1965’. Les lletres i les melodies són pràcticament idèntiques a les de les gravacions incloses dos anys després a l’elapé ‘The Velvet Underground & Nico’, però el so és molt més a prop del blues i el folk acústic que s’escoltava als locals de Greenwich Village on Bob Dylan havia esmolat les seves urpes que de la intimidadora transgressió elèctrica que convertiria els dos primers discos del grup en peces de culte entre l’avantguarda rockera.

«Escoltar la cinta és com topar amb una gravació de Folkways dels anys 30», assegurava recentment Laurie Anderson a la revista ‘Mullo’, al·ludint a la històrica discogràfica especialitzada en música tradicional nord-americana. «Té un so esborronador i desballestat que et fa pensar que ha sigut gravada en una autocaravana. I et preguntes: ¿és ‘Heroin’ una cançó folk? La gent se sorprendrà molt».

Cançons vetades

Vívid retrat de la relació de dependència que un heroïnòman manté amb la substància, la lletra d’‘Heroin’ resultava particularment avançada en aquell punt de 1965, quan es considerava que el ‘Help!’ dels Beatles era un exemple d’audàcia i maduresa en el terreny de l’escriptura de cançons pop. El mateix es podria dir d’‘I’m waiting for the man’, que relata la peripècia d’un pobre diable que pretén comprar heroïna a Harlem. Segons diversos testimonis, va ser el vicepresident de Pickwick Records, Ira Moss, que va vetar la publicació d’aquestes cançons per considerar-les inapropiades, una decisió que a la fi va portar Reed i Cale a abandonar la discogràfica i centrar els seus esforços en la formació de The Velvet Underground.

El tercer gran clàssic del grup que apareix a ‘Words & Music, May 1965’ en la seva versió prehistòrica és ‘Pale blue eyes’, tot i que en aquest cas la lletra sí que presenta diferències substancials respecte a la que se sent en la lectura canònica recollida en el tercer elapé de The Velvet Underground, de 1969, gravat després de la marxa de John Cale.

El moment del canvi

La resta de les peces incloses en aquella vella cinta Scotch de cinc polzades són cançons fins ara desconegudes, amb l’única excepció de ‘Wrap your troubles in dreams’, que va formar part del primer elapé en solitari de Nico i que aquí està cantada per Cale, la veu lúgubre del qual i monocord ja prefigura d’alguna manera l’inquietant minimalisme que caracteritzaria les seves aportacions a la Velvet. «Aquest és el moment en què el duo folk format per Lou Reed i John Cale es comença a transformar a The Velvet Underground», remarca Laurie Anderson.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Entre les cançons que veuen la llum per primera vegada destaca ‘Men of good fortune’ (res a veure amb la composició del mateix títol que Reed va incloure a l’àlbum ‘Berlin’), una balada folk d’aire tan tradicional que el productor Don Fleming va recórrer a experts musicòlegs per intentar aclarir si es tractava d’una versió (no sembla ser el cas). També mereixen menció especial ‘Buttercup song’, una estranya advertència sobre els perills del compromís emocional servida entre càntics tavernaris, i ‘Buzz Buzz Buzz’, un rock and roll primigeni a l’estil de Chuck Berry.

A més de l’edició en vinil (¡i en cartutx de vuit pistes!) que recull les 10 cançons registrades el maig de 1965, el nou disc es pot adquirir en format de compacte o casset amb l’extra afegit de sis gravacions inèdites d’un joveníssim Lou Reed entre les quals s’inclouen una versió del ‘Don’t think twice, it’s all right’ de Bob Dylan i un vell número de doo wop, ‘Gee Whiz’ (popularitzat per Bob & Earl, entre d’altres), que el músic novaiorquès va gravar el 1958, quan només tenia 16 anys.