Abrupta purificació

L’anticançó de l’estiu (i 14): ‘Águas de março’, d’Antônio Carlos Jobim

L’autor brasiler proclama el final de l’estació estival sense servir-se de la melancolia, sinó invocant el sotrac catàrtic, el torrent que ho arrasa tot i que imposa l’obligada regeneració. Un tema que va arribar a difusió universal amb la veu d’Elis Regina

Tènue ritme de bossa nova, sostenint l’esvelta melodia, en contrast amb l’accidentat recorregut que proposa la lletra d’‘Águas de março’: «‘És el pal, és la pedra, és el final del camí’», comença dient aquesta cançó en la qual Antônio Carlos Jobim retrata el final de l’estiu no tant com un exercici de melancolia, recurs habitual, sinó com un sotrac catàrtic, donant a entendre que aquest moment de l’any és un metafòric torrent pel qual tot roda muntanya a baix, sense contemplacions, com una força natural irrefrenable i una invitació forçosa a la regeneració.

El març és, al Brasil, el mes que marca l’ocàs de l’estiu i Jobim s’hi va acollir per construir aquest tema amb una lletra que sembla un ‘collage’ d’imatges que invoquen el brusc canvi de temps. Aquest moment de l’any implica «‘la nit, la mort, el llaç, l’ham’» i «‘el misteri profund, ho vulguis o no’», diu el tema, amb un llenguatge proveït d’una gandula mística i que al·ludeix a imatges reconeixibles en la cultura brasilera: la ‘garrafa de cana’ (amb la qual es beu la ‘cachaça’), la ‘peroba do campo’ (arbre natiu) i el ‘matita pereira’ (ocell de mal averany), figures que van desaparèixer en la versió del tema en anglès que va adaptar el propi Jobim. Les ‘Águas de março’ apunten al trànsit intempestiu cap a la mort alhora que obren «‘un horitzó preciós’» (joc de paraules amb el nom de la ciutat Belo Horizonte) i «‘una promesa de vida al teu cor’».

Lluny de la gran ciutat

Jobim, l’autor més trascendental de la bossa nova, s’havia entès amb poetes i lletristes com Vinícius de Moraes en els clàssics ‘Garota de Ipanema’, ‘Corcovado’ i la baptismal ‘Chega de saudade’, però en aquesta va firmar tant la música com la lletra. La va escriure a la seva nova casa de Poço Fundo, en un ambient rural, a diverses hores de Rio de Janeiro, lloc on va voler marcar distància amb els divertiments mundans propis de la gran ciutat. Com si la mansió hi estigués predestinada, va acabar sent arrasada per la mare naturalesa en un devastador episodi de tempestes el 2011, 17 anys després de la mort del compositor.

Notícies relacionades

Tot i que Jobim va gravar-ne aviat la seva pròpia versió, el 1972, la presa amb més ressò va ser la que aquell mateix any va registrar Elis Regina a l’àlbum ‘Elis’, que va venir seguida de la de ‘Tom & Elis’ (1974), cita dels dos talents als MGM Studios de Los Angeles. Una versió que va rebre una àmplia difusió mundial i que Frank Sinatra va arribar a qualificar com «el més semblant a la perfecció».

Temes:

Frank Sinatra

Inicia sessió 0 Comentaris

Lluny de la gran ciutat

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo