Mor Joan Ollé, un gran nom del teatre català de les últimes quatre dècades

La trajectòria de Joan Ollé Freixas, que havia de fer 67 anys el 4 de setembre, es va iniciar sent un dels fundadors de la companyia Dagoll Dagom, coincidint amb el final del franquisme. Va tenir un recorregut amplíssim que es va veure esquitxat l’any passat per la conflictiva sortida de l’Institut del Teatre, on va ser professor durant quatre dècades. Una denúncia d’abús de poder i assetjament sexual, que també va afectar altres professors, va suposar un terratrèmol a l’Institut el febrer del 2021, que va provocar la dimissió de la directora Magda Puyo. Les acusacions van ser arxivades després de la investigació de la comissió de prevenció i investigació del centre. També ho va fer la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya quan l’Institut li va traslladar l’expedient. Ollé, que aquell estiu es jubilava de la docència, va qualificar les acusacions de linxament injustificat.

La notícia de la mort de Joan Ollé ha començat a córrer de seguida a les xarxes socials. De les primeres en lamentar la seva mort ha sigut l’actriu Silvia Marsó en un tuit.

També la productora i directora cinematogràfica Isona Passola ha comentat a la xarxa que el teatre català perd un dels grans.

Li ha recordat també l’escriptor Josep Maria Fonalleras, que ha destacat que «el teatre català no s’entén sense els seus ensenyaments, la seva ambició, els clars i els foscos».

Aquestes acusacions d’alumnes i exalumnes de l’Institut van ser un terratrèmol que va sacsejar la vida d’un personatge molt rellevant del teatre català dels últims 40 anys. La mirada d’Ollé a l’escena no tenia límits, com ho demostra una ràpida ullada a un currículum que tan aviat passava per muntar ‘Quan la ràdio parlava de Franco’, de Benet i Jornet, en els seus inicis (1979), com per adaptar ‘Antígona’, d’Espriu, al festival de Mèrida (1986), ‘De poble en poble’, de Peter Handke (premi Ciutat de Barcelona, 1996), ‘Así que pasen cinco años’ (1998) de García Lorca, o la versió del 2004 de ‘La plaça del diamant’, de Mercè Rodoreda, amb música de Pascal Comelade.

Adaptacions no teatrals

Va tornar a la novel·la 11 anys després, en una pirueta pròpia de la seva audàcia escènica, amb un aplaudit monòleg de Lolita com la Colometa. Igual de recordada va ser la seva versió del poema ‘Coral romput’, de Vicent Andrés Estellés, el 2008. Ollé va tenir en aquesta època tirada a portar a l’escenari obres no teatrals, com ja havia fet un any abans amb ‘Soldados de Salamina’, de Javier Cercas, o amb ‘El quadern gris’, de Josep Pla, un any després.

És aquesta relació de muntatges teatrals un apunt de la voluminosa trajectòria d’un director que no tenia fronteres. Més ben dit, només una: no s’atrevia amb les obres de Shakespeare. Així ho va explicar quan va estrenar ‘El somni d’una nit d’estiu’, a la Sala Gran del TNC, quan només havia fet molt temps abans ‘Romeo i Julieta’. L’hi va demanar el llavors director del gran teatre públic català, Xavier Albertí. Passava un any després de l’èxit aconseguit amb la seva versió de ‘Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores’. A Lorca sí que l’entenia millor.

Joan Barril, un mestre

Al llarg de la seva dilatada carrera, va teixir moltes complicitats com la que va mantenir amb Albertí, amb Salvador Sunyer i el festival Temporada Alta o amb Àlex Rigola, a qui va impulsar en l’inici de la seva carrera teatral quan Ollé va ser director del recordat Sitges Teatre Internacional entre 1993 i el 2001. Tipus de caràcter fort, directe i que no defugia les polèmiques, es va distanciar de Rigola en l’època en què aquest va portar la direcció del Lliure, després d’uns primers anys en què va ser el seu director associat. És més, Ollé va exercir de valedor perquè un jove de 24 anys com Àlex Rigola accedís a la direcció del Lliure.

Al marge del teatre, va ser director d’alguns dels actes institucionals de la Diada abans de la irrupció del procés. En els seus articles i declaracions es va manifestar sempre contrari a l’envit secessionista de forma rotunda i sarcàstica, com era el seu estil, cosa que el va portar per exemple a un àcida polèmica amb un antic company de Dagoll Dagom com Joan Lluís Bozzo. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Amb qui sempre va disfrutar d’una relació més enllà de l’amistat va ser amb el periodista Joan Barril, a qui va conèixer quan eren pràcticament uns nens. «Si he dedicat la meva vida a això del teatre i l’escriptura va ser culpa seva; sense ell, jo no hauria sigut jo», va escriure Ollé en aquest diari amb motiu de la mort de Barril, el 13 de desembre del 2014. Amb Barril es va moure per la ràdio (‘El cafè de la república’) i la televisió (‘L’illa del tresor’).

Si Barril era el seu mestre, Ollé tenia un grup d’actors que anomenava «la família» i que el van acompanyar en bona part dels seus projectes. En el grup hi havia noms com la immensa Montserrat Carulla, Joan Anguera, Enric Majó o Lluís Marco. Després de la convulsió del cas de l’Institut, Ollé havia tornat a la carretera pel seu compte amb projectes teatrals i l’obertura, el novembre passat, d’un espai escènic, el Canuda 26, per a produccions de petit format.