Patricia Highsmith: l’escriptora malsana ensenya els seus papers més íntims

El que van trobar el marmessor literari Daniel Keel i la seva editora Anna Von Planta entre els llençols ben planxats va ser una col·lecció de 38 quaderns de reflexives anotacions sobre literatura, religió i política, entre molts altres temes, mentre que en els 18 diaris l’autora constata les seves lectures, les seves contínues borratxeres i ressaques i aquest llarguíssim catàleg d’amants femenines que va ser la seva vida sentimental i que en uns quants casos es va convertir en relacions que no van superar els pocs anys.

I és que no era fàcil conviure amb una misantropa que només se sentia segura envoltada de les seves mascotes: gats i cargols. Animals, aquests últims, tan difícils o més d’acceptar com a animal de companyia que un pop. I una dada extra: tal era la seva passió pels gasteròpodes que els va arribar a traslladar en els seus viatges amb avió amagats al sostenidor. Els humans no la complaïen tant.

Llarg viatge al ressentiment

La publicació d’una selecció de les 8.000 pàgines originals va ser un dels esdeveniments literaris de l’any passat als Estats Units, coincidint amb el centenari del naixement de l’autora, i a finals d’aquest agost arriba la seva traducció en castellà a través d’Anagrama. El llibre segueix el llarg viatge vital d’una Highsmith que rondava els vint anys i que va viure la bohèmia novaiorquesa durant la Segona Guerra Mundial, quan els homes batallaven i les dones agafaven el timó de la vida quotidiana. Allà, en els ambients gais de la ciutat, es va comportar com una depredadora sexual. Amb els anys, tancada en si mateixa, com els cargols, va arribar a convertir-se en aquesta àvia eixuta que es va construir una casa búnquer a Suïssa amb finestres com troneres per les quals no entrava el sol i on pràcticament ningú, ni tan sols els amics que abans havien sigut íntims, era ben rebut. Una veritable bruixa alcoholitzada. Però si no hagués sigut així, sense aquest fred desinterès per la humanitat, no hauria pogut escriure les seves excel·lents novel·les ni dirigir aquesta mirada entomològica a la maldat. I el més inquietant, els seus assassins sense el menor sentiment de culpa, convinguem-ho, ens sedueixen com a lectors.

L’ombra de la mare

Aquests diaris potser no ens fan estimar la dona, però sí comprendre-la una mica millor. Hi veiem la nena que Mary, la seva mare, va abandonar amb l’àvia poc després de néixer per casar-se amb el que seria el seu padrastre, el senyor Highsmith –un home al qual Patricia menyspreava però de qui morbosament va portar el seu cognom tota la vida–. Mary va tornar a buscar-la als sis anys per confessar-li que havia intentat avortar quan estava embarassada d’ella bevent aiguarràs. I, tanmateix, al llarg de tot el diari, són molts els intents d’acostament de l’escriptora per satisfer una mare que li retreia, entre moltes altres coses, que cada dia fos més «gallimarsot» i el seu primerenc acostament al comunisme. Més de 400 entrades al diari fan referència a Mary en un vaivé que va d’un «sempre em sento feliç quan surto a passejar amb la meva mare» a registrar les seves nombrosíssimes discussions o a un torbador «¿hi hauria la possibilitat que estigués enamorada de la meva pròpia mare?.

Dona contra dona

El 1948 clama: «Vull canviar de sexe. ¿És possible?». Avui la resposta seria fàcil, però en l’època, una Highsmith pujada a un carrusel d’embolics femenins –«Déu meu, ¿quantes dones estimo?»– s’obliga a assumir la seva condició com una patologia: se’n va al llit amb homes i acudeix a teràpia per intentar ‘curar-se’. Bàsicament, no encaixa en el motllo imposat per la mare. Per això oculta la seva autoria sota un pseudònim en la segona de les seves novel·les, ‘El precio de la sal’, una història d’amor lèsbic amb final feliç, llavors inaudit, que, tot i que de lluny no sigui una bona novel·la, sí que explica el rerefons biogràfic de l’autora: en una feina temporal a Blomingsdale’s es va obsessionar amb una clienta, una dona rica i elegant embolcallada amb pells. El 1990 va recuperar el llibre ja amb el seu veritable nom sota el títol de ‘Carol’.

Misogínia i dominació

S’enamora de les dones però no les estima. «Les noies amb qui em fico al llit són dones per a mi i no vull una dona intel·lectual», així descriu la seva nul·la necessitat de trobar companyes amb qui enfrontar d’igual a igual. La titllen de misògina i ella acaba rient-se de la qualificació en un llibre de relats, ‘Pequeños cuentos misóginos’, protagonitzats, és clar, per dones, una cosa poc freqüent en la seva literatura. Classifica i puntua les seves amants, fa llistes. «Sovint em pregunto –escriu– si és amor el que vull o l’emoció de la dominació; no emoció exactament sinó satisfacció. Perquè sovint resulta més agradable que l’amor per si mateix: tot i que no arribo a imaginar una dominació sense amor ni un amor sense dominació».

Acabada la guerra i tornades les dones al model de mestressa de casa obligatòriament feliç que van propiciar els 50 i amb el comitè d’activitats antiamericanes amenaçant, l’escriptora se sent un bitxo raro als Estats Units. Allà no saben ben bé on col·locar-la: massa amoral per a una autora de sèrie negra, massa profunda per a una escriptora de gènere. Marxarà a Europa, perquè allà la comprenen millor. Viurà a Itàlia, França, Anglaterra i Suïssa, acumulant amants i reduint al mínim els seus espais de sociabilitat. La fama li és igual.

Ripley és Patricia

Imagina el seu perdurable antiheroi, Ripley, que camaleònicament pot ser un jove encantador, algú molt fràgil i alhora tremendament calculador, un assassí psicòpata marcat per un odi de classe que el fa desitjar convertir-se en el que més odia. De fet, per ell no hi ha res més pròxim a fer l’amor que l’assassinat. Repetidament va arribar a dir Highsmith que Ripley era ella mateixa. Lesbiana oculta, es mira al mirall de Ripley com un bessó diabòlic. Amb ell va compondre cinc novel·les: ‘L’enginyós senyor Ripley’, ‘La máscara de Ripley’, ‘L’amic americà’, ‘Tras los pasos de Ripley’ i ‘Ripley en peligro’. Un dels primers llibres als quals va accedir a casa de la seva àvia, quan tenia només vuit anyets, era un tractat de patologies mentals que va marcar a foc el seu futur literari. «Sovint tenia la sensació que era Ripley qui escrivia i jo, merament, la seva mecanògrafa», escriu.

L’infern que carreguem

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

¿Sabia Highsmith que els seus diaris serien llegits? Al llarg de la seva vida va fer poques concessions a la correcció política, com per exemple eliminar als 90 de les seves velles novel·les l’epítet ‘nigger’ –‘negrata’– pel més asèptic ‘black’, però en línies generals ella sabia que sortirien a la llum. Ni tan sols la seva editora, que sol remar a favor seu, pot negar el ressentiment de les seves opinions. «Només en un grapat de casos extrems crèiem que era el nostre deure negar a l’autora l’escenari on poder expressar-les, tal com vam fer quan seguia amb vida», explica en el pròleg Anna von Planta. I és tal el calibre del que mostra, en especial els seus comentaris antisemites, que costa imaginar la malvolença del que no ha sortit a la llum.

Sense ànim d’excusar-la, és bo portar aquí l’anotació que una Highsmith de 21 anys escriu al seu diari i que ens dona la clau, si no del seu tast moral, sí de la insondable complexitat de la seva literatura: «Tota persona porta en si mateixa un altre món terrible, un món de l’infern i del desconegut. És possible que rares vegades ho vegi si s’entossudeix a ignorar-ho, però en el transcurs de la vida potser ho vegi una o dues vegades, quan està a prop de la mort o quan està molt enamorat, o quan el commou profundament la música». Caldria afegir aquí: quan es llegeix una novel·la de Highsmith.