Estrena a la Mostra

Lars von Trier torna a exhibir el seu costat gamberro a Venècia

El realitzador danès, malalt de parkinson, estrena al festival italià la tercera entrega de la seva sèrie ‘The Kingdom’, carregada d’humor i mala llet
La ‘inadaptable’ novel·la ‘Ruido de fondo’ es fa per fi pel·lícula a Venècia

Al contemplar la filmografia de Lars von Trier, s’hi detecta una alternança gairebé perfecta entre el tipus de projectes que van servir per atorgar-li reputació autoral, d’una banda, i projectes que el danès gairebé segur que va concebre amb la intenció de reivindicar el seu vessant més punk, de l’altra. D’acord amb aquesta pauta, per exemple, entre ‘Europa’ (1991) –manierista exercici d’estil amb què es va esforçar per impressionar el món amb el seu catàleg d’habilitats tècniques– i ‘Rompiendo las olas’ (1996) –la pel·lícula que va posar als seus peus l’oficialitat cinèfila– va dirigir una de les seves obres més insolentment extravagants: ‘El reino’, una minisèrie de quatre episodis ambientada en un sinistre hospital de Copenhaguen habitat per esperits malignes i dissenyada a la manera d’una embogida barreja de telenovel·la, relat de terror i sàtira social.

Rodats amb el tipus d’estil ‘verité’ que Trier utilitzaria un parell d’anys després com a bandera del manifest Dogma 95, els seus episodis incloïen elements argumentals tan desconcertants com un nadó dotat del cos d’un petit dimoni i la cara impertèrrita del veterà actor Udo Kier, un cor grec format per una parella de rentaplats amb síndrome de Down i diverses imatges explícites d’intervencions quirúrgiques.

Després de l’estrena de quatre episodis més el 1997 sota el títol ‘El reino 2’, Trier es va plantejar dirigir una tercera entrega, però la mort d’alguns dels actors que encarnaven els personatges principals va semblar dissuadir-lo. I malgrat això ara, 25 anys després, el cineasta acaba de presentar al Festival de Venècia els cinc capítols que componen l’entrega final de la saga, ‘The Kingdom Exodus’, en què torna a escenificar una batalla sobrenatural entre el bé i el mal utilitzant molt d’humor i molta mala llet. Per les seves escenes desfilen fantasmes esguerrats, àvies somnàmbules amb poders telequinèsics i criatures demoníaques que a estones adopten l’aparença d’un mussol i a estones la d’una versió particularment histriònica de Willem Dafoe, però en general el seu metratge sembla menys interessat a provocar ensurts que a desplegar un tipus d’humor laboral similar al que exemplifica ‘The Office’. En qualsevol cas, i considerant que és la primera ficció que Trier estrena després de la seva pel·lícula més cabestra, ‘La casa de Jack’ (2018), sembla suposar una ruptura d’aquesta alternança entre el prestigi i el divertiment segons la qual s’havia regit durant bona part de la seva carrera. Als 66 anys, malalt de parkinson, probablement hagi decidit fer exclusivament el que li doni la gana.

Notícies relacionades

En part pel seu estat de salut i en part per la seva àmpliament coneguda por de volar, Trier no ha viatjat aquest any a Venècia. I això li ha impedit retrobar-se amb Catherine Deneuve, a qui va dirigir a ‘Baihando en la oscuridad’ (2000) i que aquest dimecres ha rebut un premi honorífic de mans del festival. «No tinc temps de mirar al passat», va afirmar l’actriu en la roda de premsa, a què es va presentar embolicada en una bandera d’Ucraïna.

Temes:

Festival de Venècia

Inicia sessió 0 Comentaris

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo