Lorde, Ben Harper, Rufus Wainwright...: els artistes que odien els fotògrafs

Hi ha malestar en la professió gràfica, i en l’entorn periodístic, com van il·lustrar les recents absències de fotògrafs als concerts realitzats a Barcelona per Rufus Wainwright, Jane Birkin i Ben Harper. No és una circumstància nova: recordem els vetos als fotògrafs en els concerts de nombrosos astres pop (Beyoncé, Adele i Björk, aquest any Lorde a la Primavera Sound) i els de l’esquerp mestre Bob Dylan. Però aquestes pràctiques sembla que van a més, i això passa ara que l’acte de fotografiar és universal i (gairebé) impossible d’acotar, i milers de persones es disposen a disparar els seus mòbils cada nit per immortalitzar els ídols.

Malestar a Pedralbes

«A Ben Harper, cada nit li faran potser 4.000 o 5.000 fotos. La majoria, segurament mediocres. ¿I ara resulta que les fotos bones, fetes per professionals, estan limitades?», es pregunta contrariat Martín Pérez, director del Festival de Pedralbes, que va acollir el concert de Harper el 22 de juliol. «No hi veig cap explicació, i la vaig demanar i no me la van donar. Em va molestar tant que ni tan sols vaig anar a saludar l’artista». ¿Es poden buscar les raons en intermediaris que vulguin posar-se medalles al zel professional? «És possible, i en la mecànica de l’artista que, si veu que l’altre ho fa, ell vol fer-ho també per no ser menys».

L’agència de Harper havia exigit als fotògrafs que havien d’enviar el material en alta resolució per a la seva validació (amb la possibilitat fins i tot que cap imatge arribés a ser autoritzada) i que l’artista podria fer-ne un «ús perpetu, arreu del món i sense restriccions». L’endemà, el cantautor californià tenia concert a Sons del Món (Roses) i allà, de manera cridanera, totes aquestes pegues van desaparèixer, un gir que podria atribuir-se a la protesta prèvia a Pedralbes.

Sense fotos al Grec

Plovia sobre mullat: dies abans, el ‘management’ de Jane Birkin va imposar també la validació prèvia perquè les fotos del concert del Grec poguessin publicar-se (i donant marge per al vistiplau, o no, fins a les 9.30 del matí, la qual cosa impossibilitava publicar cap crònica la mateixa nit). Els fotògrafs van decidir abstenir-se de cobrir el recital, amb les excepcions d’un ‘freelance’ i de Cristina Calderer, de l’‘Ara’, que és vocal i membre del grup de fotoperiodistes del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Enviat el material, Calderer va rebre una resposta poc cordial de la mànager. «Desgraciadament, cap de les quatre fotos que has enviat la podem validar. Són realment abominables». Atònita, va procedir a un intercanvi de ‘mails’. «Em va demanar si podia enviar-li més fotos per escollir, i li vaig dir que soc jo qui les escull», explica. «No treballo per a ella, sinó per al meu diari. La seva resposta va ser un insult a la professió».

El cas de Birkin incorpora matisos relatius al personatge, una senyora de 75 anys que ha encaixat sotracs greus en la seva salut recentment, incloent-hi un ictus el setembre passat. «Entenc que la seva agència vol preservar la icona i protegir la imatge de l’artista», explica Albert Salmerón, promotor del concert (juntament amb The Project), que no creu que el seu equip «fos conscient del malestar» que generaven les mesures. Salmerón va portar a l’abril Rufus Wainwright, que igualment es va trobar sense fotògrafs a peu d’escenari quan va sortir a actuar al Palau, al festival Guitar BCN, enutjats perquè la seva agència havia exigit la supervisió del material abans de la seva publicació i el dret a explotar-lo al seu gust. El promotor reconeix no tenir explicació per a aquestes exigències més enllà de l’impuls d’artistes i mànagers de «tenir més control» sobre la imatge. L’aprovació prèvia es va exigir també en el concert de Bryan Adams al Sant Jordi. Igualment, amb l’agreujant horari: situar el veredicte del mànager al matí següent del xou va impedir, per exemple, que la crònica d’aquest diari es pogués publicar aquella nit.

Xantatge «absolut»

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Davant aquestes situacions toca invocar el dret a la informació i la figura del dret d’autor, punts en què «no es pot cedir», remarca Cristina Calderer. Una cosa és exigir que les fotos són per a un mitjà determinat (i no per estampar-les en samarretes o llibres) i una altra imposar mesures que «són un xantatge absolut, perquè si no firmes, no entres». Per mirar d’acostar posicions, el Col·legi de Periodistes emprendrà en les pròximes setmanes converses amb les promotores. «Per veure com podem evitar que això es compliqui més». Per la seva banda, el Sindicat de la Imatge-UPIFC ha denunciat les «exigències abusives» en la cobertura dels concerts, ja que «vulneren la llibertat de premsa i d’informació».

¿Aniran a més aquests vetos i restriccions? Si ens remetem als fets, aquest 2022 és poc prometedor, com va fer notar Ferran Sendra, fotògraf de concerts d’aquest diari. «Només al Primavera Sound, van dir ‘no photos’ Lorde, The National, Mavis Staples, Tyler, The Creator, Beach House... i fins i tot la catalana Bad Gyal», enumera. En canvi, Martín Perez creu que aquestes pràctiques no prosperaran, «perquè no tenen sentit, ara que les càmeres dels mòbils són cada vegada millors i les fotos circulen sense fre». El que sembla improbable és que tornin aquells dies, anys 70 i primers 80, quan la norma de les «tres primeres cançons sense flaix» encara no existia i podies passar-te el concert sencer d’Eric Clapton, Frank Zappa, AC/DC, Iggy Pop o BB. King fent fotos». Quins temps.