Crítica de ‘Pacifiction’, d’Albert Serra: en una illa tranquil·la al sud...

El personatge que encarna Benoît Magimel en l’últim film d’Albert Serra és un pacificador que es mou entre aigües bellíssimes, les de l’illa polinèsica de Tahití, però també pertorbadores, amb l’amenaça d’una nova prova nuclear similar a les portades a terme a l’atol de Mururoa fa dècades. Però la pau és de vegades una ficció. Magimel, en el paper de l’alt comissionat francès a la zona, es mou sigil·losa i intel·ligentment en tota mena de situacions, siguin recepcions oficials, trobades amb nadius insatisfets amb les polítiques del Govern o aquest local il·legal, hipnòtic i narcolèptic que ens fa pensar també en el cine de Nicolas Winding Refn i el de David Lynch, pel qual desfilen cambrers en calçotets, almiralls i mariners, literates en vacances i altres personatges sexualment ambigus.

Serra es pren el seu temps per descriure les pautes de comportament d’aquest personatge de presència homèrica i decisions de vegades qüestionables, però sempre honestes amb si mateix. El perill de les proves atòmiques no és més que l’esperó per a aquest dibuix en progressió d’un individu i un espai habitat per altres individus que sempre se’ns presenten fragmentàriament, misteriosos o insidiosos: l’almirall s’emporta la palma. Serra es concentra més en la narració que en les seves pel·lícules anteriors, però no és un sistema narratiu clàssic ni ortodox. Està ple de digressions, de pauses agradables i silencis incòmodes, tot això banyat amb la llum extrema dels capvespres i albes en un lloc que potser era el paradís, però que ara és un enigma.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo