Crítica de ‘Plumas’: l’home gallina

La premissa pot semblar una mica surrealista i esperpèntica. Una família humil en un suburbi industrial egipci celebra l’aniversari d’un dels seus fills entre balls i un espectacle de màgia quan el patriarca despòtic desapareix en un dels números i, al seu lloc, només troben una gallina. El que segueix és una descripció descarnada de les penúries que ha de travessar una dona i mare sola amb tres fills petits dins de la despietada societat patriarcal del país.  

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El director Omar El Zohairy debuta en la direcció amb una curiosa proposada que s’allunya dels tòpics del cine social convencional apostant pel risc a l’hora d’explicar, gairebé sense paraules i des d’una òptica banyada per un humor molt negre, una peripècia molt crua, però exempta de miserabilisme. I això malgrat el greixum, la toxicitat de l’atmosfera, l’explotació infantil, els intents de violació i la desprotecció d’un nadó nounat. ¿El secret? Un enfocament diferent en el qual l’excentricitat es dona la mà amb una quotidianitat entre ascètica i grotesca.

‘Plumas’ denuncia el masclisme, però ho fa a través de la sàtira, de l’estranyesa i amb una rara sensibilitat. A partir d’ara sempre serà la pel·lícula en la qual un home es converteix en una gallina que no serveix ni per posar ous.