Albert Serra: «No tinc ni imitadors ni seguidors perquè soc el que més treballa. Per això soc el millor»

Al principi ‘Pacifiction’ s’havia de dir ‘Bora Bora’ i havia de ser una història romàntica. ¿Què va passar amb això? 

Doncs que no vaig trobar l’actriu adequada. Anaven passant els dies i érem a l’equador del rodatge, cap al 12 o el 13 de 26, i em van dir, «però no faràs una pel·lícula només amb homes». I bé, tenien una mica de raó, així que em vaig emmotllar al que tenia, em vaig fixar en el personatge de Shana [Pahoa Mahagafanau] i vam començar a desenvolupar aquesta història de seducció, que ha quedat una mica abstracta, però que funciona dins de la pel·lícula.

Al final ha quedat gairebé més com un ‘thriller’, també abstracte, clar.

El ‘thriller’ sempre va ser allà, tot el nuclear, l’amenaça, el latent, era molt important. Però l’elasticitat i la versatilitat del meu sistema és que accepta i engoleix tots els problemes i els converteix en una cosa diferent. És el que em fa original, que no preparo les coses. Quan ho planifiques tot, les idees es tornen menys interessants i misterioses. Per a mi l’important és aquesta pulsió kamikaze en la qual qualsevol problema que hi hagi és igual, perquè el resultat sempre és millor. Jo em defenso millor entre el caos i l’absurd i el poc convencional. 

Llavors, no planifica res.

Tinc un estoc tal de motius que no ho necessito. Cada dia decideixo qui actuarà en temps real, sempre tinc tots els actors a la meva disposició i decideixo partint de qui em cau millor o qui em ve de gust putejar perquè respongui a la vibració del moment. Només així s’aconsegueix una cosa orgànica. Jo dono gaire valor a la inspiració dels actors, però en els rodatges professionals això no existeix, perquè és un sistema prefabricat. 

¿Benoît Magimel el va putejar molt?

Amb ell no va ser necessari perquè ja ve de fàbrica, ja es puteja a si mateix [rialles]. Ja coneixes la seva història, la seva vida i les seves problemàtiques diverses. M’agradava torturar-lo una mica, però era un tio bastant invulnerable, ho assimilava, ho acceptava i s’ho empassava tot. I té una cosa excepcional, imaginació verbal. Sempre millorava qualsevol ‘speech’. És un do i ell el tenia. Alhora és molt carismàtic, molt sofisticat, i també molt artificiós. I molt precís per generar incertesa, ambigüitat i ambivalència fins a arribar a tal grau d’ultrahiperrealisme que és impossible que un actor faci això a propòsit. 

No li agrada que les seves pel·lícules generin reflexions, però ‘Pacifiction’ parla de molts temes.

De temes sempre n’hi ha d’haver, però són contradictoris, no van en una direcció concreta. Es pot parlar de política, de colonialisme, ¿però què es diu sobre això? A mi el que m’interessa són les observacions sobre l’humà dins d’un context de peripècia lleugera, a l’estil Stendhal, que sempre ha sigut una gran inspiració. Balzac és la coherència, i Stendhal és la confusió entre la gravetat i la lleugeresa. També m’agraden els moments d’anticlímax que generen irregularitats, que et posen tens, que t’intriguen i t’exasperen, per això hi ha diàlegs de més de tretze minuts.

Pot ser que sigui la seva pel·lícula més narrativa, tot i que en un moment donat dona pas a un estat gairebé mental.

L’estructura coincideix amb l’evolució de la paranoia. L’espectador s’identifica amb la percepció que té el protagonista, i aquesta es va distorsionant fins que al final ja és un estat mental, sí. 

¿Què et va aportar rodar a la Polinèsia? 

Que era un lloc molt llunyà que no coneixia i soc una persona curiosa. Llunyà i aïllat, com el més mític dins dels paradisos exòtics. El més esclerotitzat i estancat, el més verge i el més corromput alhora. Em donava moltes coses que m’agradaven, perquè jo m’infligeixo evitar el clixé i si hi ha una cosa que li agrada a tothom, em proposo odiar-ho. 

¿I què va odiar de la Polinèsia? 

La gent. Són paràsits de l’Estat. Són com els indis nord-americans, que els van posar una reserva i es van alcoholitzar. No es pot tenir la mateixa visió de la colonització de fa vint anys. Tot i que mira, a mi el que m’interessa és el resultat artístic, crec que així es fa més justícia a la realitat, indirectament, sense voler-ho ni pretendre-ho. 

De fet, és una pel·lícula superalcohòlica.

Volia plasmar l’estancament, i quan t’estanques s’ha de beure, és l’únic refugi.

¿Per què se li va ocórrer el tema de l’amenaça nuclear? 

No ho sé, la veritat. Pel tema de la paranoia, per això d’intentar crear imatges noves i perquè era un tema oblidat. Hi havia una trama a la pel·lícula que protagonitzava Sergi López que estava vinculada a la corrupció immobiliària i la vaig treure, perquè em recordava a alguna sèrie, això ja s’ha fet. Tanmateix, el tema nuclear era una cosa més espectral, més misteriosa. 

Li ha quedat una pel·lícula molt pandèmica també.

Sí, perquè parla de l’estancament, de no poder sortir d’allà. És el que diu Houellebecq, que la pandèmia ha agreujat els símptomes que ja s’estaven desenvolupant: la soledat, l’egoisme, l’absència d’utopia, la falta d’esperit comunitari. 

¿Li molesten les referències? 

Hi ha a qui li recorda a ‘Bajo el volcán’, per això del diplomàtic fent voltes. La diplomàcia per definició és l’art de la inactivitat. Però en general no m’interessen les influències, perquè són d’un altre món, d’una altra època. A mi només m’interessen les meves coses, que corresponen amb el meu món i la meva situació personal. El que m’interessa és el cine d’autor. Jo represento una forma d’idealisme. Tot el que dic no és per interès propi, sinó perquè sento la necessitat de defensar un espai del que jo crec que correspon al veritable cine d’autor davant els atacs o els menysteniments del cine comercial ignorant o del fals cine d’autor. 

¿Què és per a vostè el fals cine d’autor? 

Aquells que en lloc de concentrar-se exclusivament en la recerca formal i estètica es prenen certes decisions perquè els sedueix l’èxit. Desgraciadament, a Espanya soc l’únic que representa el veritable cine d’autor. A nivell internacional n’hi ha molts, gent honesta i amb dedicació al màxim, rigorosos, seriosos. 

¿Respecta algú del cine espanyol? 

No. Només respecto Almodóvar, que em sembla l’exemple més bonic d’aconseguir l’èxit imposant el seu estil a la gent, no al contrari. I té dos Oscars, pràcticament ningú del cine europeu ha aconseguit això. 

¿Quin és l’última pel·lícula que ha vist que li ha agradat més? 

‘Rimini’, d’Ulrich Seidl. Hauria d’haver guanyat l’Os d’Or de Berlín. 

¿Es considera un iconoclasta? 

A mi m’agrada el punt mitjà entre la iconoclàstia i el respecte, que és el més difícil. El que passa és que el mateix món en el vivim és una burla. I això ha tingut conseqüències reals molt fotudes. Perquè els que semblaven més pallassos s’han convertit en els més perillosos, com Trump o Putin. I mentrestant, el que jo anomeno el somni commovedor de la socialdemocràcia s’ha evaporat, perquè no ha solucionat cap problema, sinó que els ha agreujat tots. I la diferència entre rics i pobres és més gran que mai. Y, ¿qui s’aprofita d’això? Els de sempre. 

En comparació amb ‘Liberté’, hi ha poc sexe en aquesta pel·lícula.

No podia ficar-ho tot. Què vols, ja dura gairebé tres hores. El que surt és el millor, els ‘greatest hits’. Vaig filmar 540 hores. 

¿De debò? 

I tant. I set mesos de muntatge, set dies a la setmana, ni mig dia de descans. És el que hi ha. Per això no tinc imitadors, ni seguidors, ni res, per això soc el millor, perquè soc el que més treballo amb una diferència d’anys llum respecte als altres, allà queda dit. 

Notícies relacionades

Albert Serra: «Soc la mare Teresa de Calcuta del cine espanyol: dono molt i rebo molt poc»

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

¿Què ha significat per a vostè ‘Pacifiction’? 

Doncs és molt important per a mi. Després de vint anys vaig estar en competició a Cannes. La pel·lícula s’ho mereix, no té cap concessió, és incorruptible. I és important per al cine d’autor que fos allà, perquè parla del sentit de les imatges en un moment en què aquest debat és més vigent que mai per diferenciar-lo del cine de plataformes. Que ‘Pacifiction’ fos a la secció oficial de Cannes és important no per a mi, sinó per a tothom. No tindria el mateix significat si hagués estat Sorogoyen, no té la mateixa lectura per al bé de la humanitat. ¿On és la subtilesa, la creativitat, la intel·ligència, el coratge en el cine espanyol? Doncs això.