Venècia obre el camí dels Oscars amb l’ampul·lositat de Todd Field i Alejandro González Iñárritu

Entre les tres pel·lícules, aquesta última és de llarg la més ambiciosa i connectada amb el ‘zeitgeist’, i això n’hi haurà prou perquè en sentim parlar molt en els pròxims mesos malgrat que la magnitud dels seus èxits ni s’acosta de lluny a l’altura de les seves pretensions. La seva protagonista és una directora d’orquestra o, més exactament, la millor directora d’orquestra viva del món. Malgrat que des del principi queda clar que la dona és una narcisista autoritària per qui tota relació personal és una forma de transacció, els aspectes més foscos de la seva personalitat triguen una bona estona de metratge a veure la llum.

Simplista

Dit d’una altra manera, ‘Tár’ il·lustra aquest present nostre en què les figures públiques amb comportaments inadmissibles són cancel·lades, i ho fa retratant-ne una de femenina i homosexual; la seva premissa, per tant, és particularment intrigant. I en bona mesura per això, es mostra absolutament convençuda de la seva pròpia importància, a través tant de les seves dimensions –160 minuts– com de la seva afectada posada en escena o els seus pesats simbolismes. El problema és que, parlant de coses inadmissibles, cap pel·lícula tan simplista i manipuladora s’hauria de permetre unes ínfules tan grans. Field no només no es molesta a aportar res a l’interessant debat sobre els excessos de la cultura ‘woke’, sinó que a més priva la seva protagonista de tota complexitat per així poder castigar-la sense objeccions. Per fortuna per al personatge, l’interpreta Cate Blanchett. Que li vagin donant l’Oscar ja, i així molta gent s’estalviarà pèrdues de temps. 

Pobre Fellini 

A més de la seva participació en la lluita pel Lleó d’Or, la nova pel·lícula d’Alejandro González Iñárritu comparteix amb ‘Tár’ dues coses més. Primer, acumularà nominacions a premis perquè, segon, ha sigut acuradament dissenyada per fer-ho. El seu gran referent és ‘8 1/2’ (1963), l’obra mestra de Federico Fellini, tot i que si el mestre italià tornés de la tomba per veure-la, gairebé segur que es tornaria a morir immediatament al veure els monstres que la seva influència ha creat.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tot i que es dedica a fer documentals en lloc de pel·lícules de ficció, el protagonista de ‘Bardo’ és un ‘alter ego’ perfecte del seu director; només s’han d’enfrontar les circumstàncies personals i les opinions de tots dos per confirmar-ho. Mentre contempla el personatge passar per una cosa semblant a una crisi d’identitat, González Iñárritu aprofita per reflexionar sobre la seva pròpia vida familiar –en especial sobre la mort del seu fill Mateo només uns dies després de néixer– i la seva postura respecte a un miler de coses –el seu país natal, la seva condició d’immigrant als Estats Units, els seus crítics, les diferències de classe, la professió periodística, Hernán Cortés– i, de passada, per oferir un curs accelerat sobre la història de Mèxic.

Autoindulgència

‘Bardo’, doncs, ha sigut concebuda com l’obra magna de l’autor de pel·lícules tan encantades d’haver-se conegut com ‘Amores perros’, ‘Biutiful’ i ‘El renacido’; no conté ni una escena ni cap pla –i en tres hores de metratge en caben molts– que no intenti aclaparar-nos a base de trucs visuals, ocurrències de posada en escena, imponents coreografies, diàlegs impossiblement loquaços, interludis onírics o surrealistes i altres exhibicions de múscul cinematogràfic; i, sigui dit de passada, no es talla gens a l’hora de retratar el seu protagonista com a víctima d’un món ingrat que no reconeix el seu geni ni el mereix. González Iñárritu ha fet una pel·lícula que retrata la seva vida de la forma més espectacular i autoindulgent possible; l’ha utilitzat per mirar-se al mirall no per buscar arrugues o blaus, sinó per assajar el seu millor posat.