Entrevista

Maria Barbal: «Si no pogués escriure, seria com morir una mica»

L’autora de ‘Pedra de tartera’ publica nova novel·la, ‘Al llac’, després de guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

ZOWY VOETEN

«Si per qualsevol raó no pogués continuar escrivint, seria com morir una mica. Seria la mort d’una part important de mi. I si no pogués llegir, seria igual o potser pitjor. Perquè la lectura no implica tant esforç personal, no té el repte de la creació. Llegir històries, assajos, poesia... és bàsic en la meva vida», se sincera Maria Barbal, a punt de celebrar, aquest mes, 73 anys amb nova novel·la sota el braç, ‘Al llac’ (Columna). És una de les més esperades de la ‘rentrée’, que arriba després que el 2021 l’autora de ‘Pedra de tartera’ fos mereixedora del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i guanyés el Pla.

Barbal (Tremp, 1949) torna, sense explicitar-ho en la ficció, a escenaris del seu Pallars natal, a Tremp i al pantà de Sant Antoni, on anava de joveneta. A la novel·la, als anys 60, van cada diumenge d’estiu al llac un grup de cinc adults (dos matrimonis i una àvia) i dos nens, el Quim, de cinc anys, i la Nora, de 12. «La Nora és un personatge semblant a com crec que era jo a aquesta edat. Parteixo del que recordo de la meva experiència i ho transformo amb la màgia de l’escriptura. Amb aquest personatge busco la llum de la infància. La Nora es convertirà en una dona molt expressiva, que sap molt bé el que significaven els altres per a ella i el que li va passar aquell dia», assenyala l’escriptora sobre una situació que farà que la nena deixi la infància enrere al «pensar alguna cosa i després sentir pànic per haver-ho pensat».

El plantejament d’‘Al llac’, explica Barbal, és senzill. «És un grup de persones normals i corrents que passen un dia de festa al llac, contents, aparentment relaxats, en un paisatge bonic i de calma. En contrast, mostro el món interior complex i en moviment continu de cadascun dels adults, que continuen amb els seus dubtes, inquietuds, tensions i pensaments que van més enllà del present. Els nens, en canvi, viuen el present, un moment lluminós de molta bellesa per a ells. Tot i que la Nora ja comença a fixar-se més en els adults».

Gelosia, enamoraments...

L’autora admet la importància a la novel·la de les coses que no es diuen en veu alta i que són una mostra de gelosia, atraccions, pors, rivalitats, enamoraments, ambicions.... També, com a la recent ‘Tàndem’ (Premi Pla 2021), apareix el final de l’amor i «la incomunicació en el matrimoni i com les il·lusions dels inicis es van trencant».

És difícil trobar algú que no maquini i actuï amb segones

Notícies relacionades

La Nora sent admiració per Lídia, una alegre barcelonina que se’n va anar a viure al Pallars al casar-se amb l’inquiet Toni, que obre una sabateria on treballa el Joaquim, que està casat amb la Marieta, pares del petit Quim. La Nora és filla d’una cosina del Toni. L’única pena de la Lídia és no poder tenir fills. «És optimista i té una inclinació natural a ser feliç i una innocència poc freqüent. És difícil trobar algú que no maquini i actuï amb segones», lamenta.

«Estratègia editorial»

Barbal explica que allò de batejar com «el cicle novel·lístic del Pallars» la seva celebrada ‘Pedra de tartera’ (1985), ‘Mel i metzines’ (1990), ‘Càmfora’ (1992) i després ‘A l’amic escocès’ (2019) «ha sigut una estratègia editorial». «Els primers llibres sorgeixen més de l’herència de la generació dels pares. Per mi és natural escriure de les meves arrels, d’un lloc que és al meu interior, on vaig néixer i vaig viure fins als 15 anys. Però també he mostrat en altres novel·les l’ambient de la ciutat perquè en cada persona conviuen diversos mons». I a Barbal el que li interessa, insisteix, és «crear mons i històries de manera profunda i bonica a través del llenguatge».