Timothée Chalamet, ídol absolut i caníbal dubtós a Venècia

A més d’una història de personatges amb hàbits alimentaris aberrants, ‘Bones and All’ mira de ser també un romanç juvenil i un retrat d’angoixa adolescent, i es mostra sorprenentment ineficaç en aquesta comesa; malgrat que pel·lícules com la primera entrega de la saga ‘Crepuscle’ van demostrar que, ben manejats, aquests elements temàtics són companys de viatge idonis, aquí no fan més que destorbar-se. I això és així perquè Guadagnino no es molesta a explorar la identitat monstruosa dels seus personatges; com ja va demostrar en el seu ‘remake’ ‘Suspiria’ (2018), el gènere de terror no li interessa per res més que per esbossar metàfores molt òbvies i com a vehicle dels seus tics d’autor. La història del cine demostra que els caníbals, en qualsevol dels seus formats, són criatures perfectes per reflexionar sobre el que som. Mereixen molt més respecte del que Guadagnino sembla disposat a concedir-los.

Monòleg monòton

També presentada divendres a competició en la Mostra, ‘A couple’ ha arribat publicitada com la primera pel·lícula de ficció de Frederick Wiseman, cineasta que fa més de 50 anys –en té 92– que dirigeix documentals i a qui es considera com el millor en el àmbit. En realitat, per contra, es fa difícil categoritzar-la d’aquesta manera: es tracta d’un monòleg escrit per Wiseman inspirant-se en les cartes que Lev Tolstoi i la seva soferta dona, Sofia Behrs, es van enviar al llarg dels anys; l’actriu Nathalie Boutefeu s’encarrega de recitar-lo mentre passeja pels bonics paisatges d’una illa bretona. El que sens dubte la distingeix de la resta de la filmografia del seu autor, això sí, és la seva durada: si la durada mitjana d’una no-ficció de Wiseman són unes 3 hores, el metratge d’‘A couple’ és de només 64 minuts. 

Al veure-la, però, el temps sembla transcórrer molt, molt més a poc a poc. La pel·lícula resulta agressivament monòtona i repetitiva mentre contempla la dona explicant, amb tant poder de convicció com insistència, com n’era de mal marit i mal ésser humà l’autor de ‘Guerra i Pau’; mentrestant, no hi ha cap progressió temàtica o dramàtica. Sens dubte el festival ha decidit incloure-la en la competició en part per la seva contundència feminista i en part per fidelitat a Wiseman, un director habitual del certamen. Els dos motius són comprensibles, però cap de suficient.

Guerra a la ‘banlieue’

A diferència de ‘Bones & All’, ‘Athena’ –tercera candidata al Lleó d’Or presentada divendres– té molt clar el que vol ser i, al contrari que ‘A couple’, manté l’espectador ben agafat als braços de la butaca. La seva primera escena és un enlluernador pla-seqüència de 15 minuts durant el qual un pilot de joves d’origen immigrant assalten una comissaria i després fugen per parapetar-se a la seva ‘banlieue’ a l’espera del setge policial, i el que la succeeix és un musculós relat bèl·lic que manté els peus plantats en el camp de batalla i el recorre sense parar. Dirigida per Romain Gavras –fill del cèlebre cineasta grec Costa Gavras–, la pel·lícula prefereix funcionar a la manera d’una tragèdia grega que abordar un tema candent en la societat gal·la, i això explica alguns dels seus trets definitoris més discutibles. A tall d’exemple, hi ha la seva afectació estilística excessivament autoconscient i les batzegades ideològiques que dona per fer-nos trampes i, de passada, nedar i guardar la roba. Dit d’una altra manera, ‘Athena’ és molt més disfrutable com menys es molesti un a pensar-hi. Afortunadament per a ella, Gavras és un orquestrador d’imatges i sons especialment dotat per distreure l’espectador a base de focs d’artifici.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo