Brendan Fraser reclama el seu Oscar a la Mostra de Venècia

Tot i que pel que fa a l’argument s’assembla especialment a ‘El lluitador’ (2008), la pel·lícula que li va proporcionar el Lleó d’Or –totes dues expliquen la història d’un home autodestructiu que intenta reconciliar-se amb la seva filla–, en realitat ‘The Whale’ connecta amb gairebé totes les altres ficcions de Darren Aronofsky, i ho fa a través de la seva fixació ‘voyeurista’ pel patiment físic dels seus personatges. Els protagonistes de ‘Rèquiem per un somni’ (2000) patien amputacions, síndromes d’abstinència i vexacions sexuals; el d’‘El lluitador’ es guanya la vida rebent pallisses; ‘El cigne negre’ (2010) inclou imatges de peus amb butllofes, ossos que cruixen i nafres que supuren. Aquí, Fraser és un professor de literatura que ha decidit menjar fins a morir, i el veiem asfixiar-se, patir crisis hipertensives, flagel·lar-se engolint porcions de pizza. La pel·lícula inclou quatre personatges més que també pateixen moltíssim, i que ploren i es criden i s’insulten i en tot moment demostren que desgraciats són mentre Aronofsky, per descomptat, es delecta fent-ho passar malament a ells i a nosaltres.

I és que, malgrat totes les referències a ‘Moby Dick’ que fa per donar-se-les de llesta, i de tota la pompa melodramàtica que exhibeix mentre mira de convèncer-nos de ser una reivindicació de l’amor i un al·legat contra la grassofòbia –mentre es recrea a contemplar morbosament el fals greix del seu protagonista–, ‘The Whale’ no és més que un exercici de miserabilisme disfressat d’oda humanista. És possible que Fraser acabi guanyant l’Oscar i, si això finalment passa, estarà bé. Tot i que la seva interpretació es manté amagada sota capes i capes de fals greix, la seva capacitat per aguantar el sadisme d’Aronofsky mereix recompensa.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

L’italià Emanuele Crialese també és un habitual de la Mostra, on avui ha presentat a concurs la seva pel·lícula més discutible. Situada a la Roma dels anys 70, i protagonitzada tant per un nen atrapat en un cos de nena amb uns intents de reivindicar la seva identitat que només reben incomprensió –Crialese es va declarar transgènere fa uns dies– com per la seva maltractada mare, ‘L’immensità’ fa veure que té interès a parlar de disfuncionalitat familiar, amor maternofilial i sexisme socialment acceptat, tot i que en realitat Crialese utilitza aquests temes sobretot com a pretext per donar proves de la seva tendència a l’esteticisme. L’única virtut incontestable de la pel·lícula és Penélope Cruz, que durant les seves escenes balla, canta i fins i tot imita Raffaella Carrà i que cada vegada que apareix a la pantalla se la menja. 

La seva interpretació és gairebé tan magnífica com la de Virginie Efira al mig de ‘Les enfants des autres’, tercera de les aspirants al palmarès presentada avui. Dirigida per la francesa Rebecca Zlotowski, retrata una dona que es va quedant sense temps per decidir si serà mare, i mentrestant coneix un pare divorciat que potser l’ajudi a trobar una resposta. És una pel·lícula de pretensions limitades però dotada de dues grans virtuts: la modèstia i la capacitat d’empatia. És poc probable que Aronofsky la vegi mai, però li aniria bé fer-ho.