Héctor Bellerín, el futbolista ‘cool’ que llegeix Joan Didion

Als 27 anys, Bellerín torna al FC Barcelona per intentar apropiar-se d’aquest lateral dret que camina coix des dels bons temps d’un altre jugador únic, tot i que en òrbites oposades, com Dani Alves. És fàcil que el ‘look’ de Bellerín (el bigoti, la melena al jugador búlgar dels 80, el gust pels ‘bucket hacks’ i els vestits fluids) pugui portar a error i convertir-lo en un hortera o un frívol. Res més lluny de la realitat. No ho pot ser un tipus que, en la seva visita a ‘La resistencia’ juntament amb Borja Iglesias, va regalar a Broncano ‘L’any del pensament màgic’, una memorable reflexió sobre la pèrdua i el dol de l’escriptora Joan Didion. Intentem desentrellar, en forma de cinc claus, les raons per les quals Bellerín, més enllà de l’encotillat rectangle de joc, és un futbolista únic en la seva espècie:

Salta a la vista que Bellerín és un apassionat de la moda, però a anys llum de la pornogràfica exaltació del marquisme de luxe inherent a les joves i adinerades estrelles del futbol. Els hàbils cercatendències britànics aviat es van adonar que el jove Bellerin, que va arribar a Londres procedent de La Masia el 2011 als 16 anys, tenia potencial d’icona, condició que, durant la seva dècada a la capital anglesa, li permetria protagonitzar campanyes per a Louis Vuitton, H&M i Adidas, i fins i tot desfilar el 2019 per al malaguanyat dissenyador Virgil Abloh. I, per descomptat, copar portades de revistes de moda.

View this post on Instagram

A post shared by Héctor Bellerín (@hectorbellerin)

View this post on Instagram

A post shared by Héctor Bellerín (@hectorbellerin)

El gust per la moda li ve de casa, ja que la seva mare i la seva àvia treballaven al seu taller de costura a Badalona i el petit Héctor ja joguinejava amb les teles, els patrons i les màquines de cosir. Al programa de Movistar Plus+ ‘Informe+ | Moda & deporte’, emès aquest abril, Bellerín admetia que, ara mateix, només porta «roba de segona mà», en una aposta tant estètica com ecosostenible.

Hi ha futbolistes i entrenadors espanyols que es desenvolupen fluidament amb l’anglès gràcies a les seves llargues estades a la Premier, com Cesc Fàbregas, César Azpilicueta, Mikel Arteta o Bob Martínez, però allò de Bellerín és, també aquí, especial: el seu anglès amb marcat accent del nord de Londres pot considerar-se nivell natiu. En una magnífica entrevista al mitjà digital ‘La media inglesa’, el futbolista català admet que sempre, des de xaval, se li havia donat bé l’anglès, tot i que quan va aterrar a Highbury el 2011 es va adonar que, atesa la quantitat d’accents diferents que va detectar, no entenia gairebé res. El seu company i amic Jon Toral, de mare anglesa, el va ajudar molt a perfeccionar errors i, segons explica entre rialles en aquesta entrevista, van ser clau en la seva millora fonètica les nombroses visites que, de nit, feien a clubs de billar on practicaven el snooker en companyia d’altres joves jugadors de l’Arsenal. 

Broncano encara ha d’estar en xoc. L’hàbil presentador es va quedar perplex quan Bellerín, en companyia de Borja Iglesias (un altre inquiet), li va regalar a l’abril ‘L’any del pensament màgic’, de Joan Didion. «¿Un llibre? ¿Em regales un llibre?». Només li faltava rascar-se el cap. «Te l’anava a portar en anglès, però no sabia si llegies en anglès», li va etzibar Bellerín. «La veritat és que és un gran llibre. Molt emocional. I ella escriu molt bé».

Broncano, més que l’ambient de broma graciosa que envolta el programa, va semblar descol·locat, però és que el jugador mai ha amagat les seves inquietuds. En un vídeo-test sobre aficions que li va fer el Real Betis després de ser cedit al club andalús l’any passat, el futbolista va admetre que la seva assignatura favorita quan era petit era «la història», que li encantaria «conèixer a Obama» i que, que si no s’hagués dedicat al futbol, hauria dirigit les seves metes cap a «la creativitat audiovisual». El 2016, en una entrevista a ‘The Times’, va explicar que havia estudiat una diplomatura en màrqueting ‘online’ per la Universitat de Pennsilvània. «La gent pensa que només hauríem de pensar a jugar a futbol, però tenim moltes hores lliures i m’agrada mantenir la ment activa. Llegeixo molt», deia Bellerín, fascinat per «com funcionen la indústria, les xarxes socials, els negocis, la cura de la imatge pròpia i de les finances».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El Forest Green Rovers és un club de la tercera divisió anglesa, conegut per ser el primer del món amb el reconeixement de ser neutre en carboni. El setembre del 2020, Bellerín es va convertir en el seu segon accionista majoritari. A més d’oferir menús vegans al restaurant de l’estadi els dies de partit i de vestir equipaments fets amb residus de cafè molt i plàstic reciclat, el Forest Green Rovers juga sobre una gespa en la qual està prohibit l’ús de productes químics. També el 2021, el futbolista es va adherir a la iniciativa One Tree Planted, que es comprometia a plantar 3.000 arbres cada vegada que l’Arsenal guanyés un partit. El balanç final va ser de ni més ni menys que 60.000 arbres nous a l’Amazones.

🤝 𝘽𝙀𝙇𝙇𝙀𝙍𝙄𝙉 𝙅𝙊𝙄𝙉𝙎 𝙁𝙂𝙍@Arsenal defender @HectorBellerin has become the second-largest shareholder at the club.

Welcome to FGR, Hector!#WeAreFGR 💚

— Forest Green Rovers (@FGRFC_Official) 8 de septiembre de 2020

Els futbolistes (els esportistes, en general) solen posar-se de perfil a l’hora d’expressar les seves opinions personals sobre situacions, problemes o conflictes del món que els ha tocat viure. Bellerín, com no podia ser de cap altra manera, ha desafiat el cànon timorat i ha parlat amb embuts sobre els riscos per a la salut mental dels esportistes d’elit, l’homofòbia al món del futbol, el dret a l’avortament de la dona o la guerra d’Ucraïna. Sobre aquest últim punt, en l’esmentada entrevista amb ‘La media inglesa’, Bellerín obria sense por un meló conflictiu: «Em sembla bastant dur veure que ens interessa aquesta guerra més que d’altres. No sé si és perquè ells [la població ucraïnesa] s’assemblen més a nosaltres o perquè el conflicte ens pot afectar més directament (...). La guerra a Palestina ha sigut completament silenciada, i també penso al Iemen, a l’Iraq... El que ha fet Rússia amb Ucraïna hi ha països que porten molts anys fent-ho i, en canvi, hem fet els ulls grossos. Veig racista i poc empàtic oblidar-se d’aquests altres conflictes».