Germán Salto, pilot d’aerolínia i enganxat a «la droga de la música»

Les credencials d’aquest madrileny imposen: crescut en una saga familiar de pilots aeris, nebot del tinent general Javier Salto, cap d’Estat Major de l’Aire, i nebot-net de Miguel Delibes, es va obrir pas com a pilot de mercaderies amb vint-i-pocs anys i actualment opera a Iberia. «En llarg radi», apunta. «Passo mig mes volant i l’altre mig tocant o intentant-ho». D’aquesta pulsió artística surten les cançons dels seus tres àlbums, els dos acreditats al grup Salto, amb temes en anglès, i el més recent, titulat amb el seu nom i cognom, on adopta el castellà. Una obra que ha cridat l’atenció per la seva barreja de refinament melòdic, amb arranjaments de corda i metalls, en contacte amb les arestes pròpies del rock’n’roll.

So d’etiqueta

Se l’ha arribat a presentar com «el Burt Bacharach espanyol», un enunciat que no li fa gaire el pes. En realitat, el que fa no tendeix a l’‘easy listening’, sinó més aviat a un rock amb vestit d’etiqueta, de guitarres macerades i un granulat òrgan Hammond. ¿Un imaginari una mica antic, després de tot? «Jo vull creure que no, però m’ho diuen molt, així que deu ser veritat», sospira Salto, amic de la gravació digital i desinteressat a «sonar antic», si bé admet que les seves fonts del saber venen d’una altra era. Com els Beatles i els Beach Boys, de qui destaca no només el clàssic ‘Pet sounds’ (1966), sinó també obres com ‘Surf’s up’ (1971), «amb la figura no gaire valorada de Bruce Johnston, autor de la meravellosa ‘Disney girls’, un tema a l’altura de Brian Wilson».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Al traslladar aquests referents al seu cançoner en castellà, observa un acostament inevitable al que en altres temps van fer creadors com Juan i Junior, però també Cánovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán. «Perquè tots ens fixem en aquests referents nord-americans i britànics, com Juan Carlos Calderón en els seus arranjaments per a Cecilia», raona. Es pot apreciar en l’exquisitat anomenada ‘No’, un tema de doble fons «amb una primera estrofa cursi» que pot despistar, ja que després «explica una relació d’amor en totes les seves etapes i en cada estrofa la història es va espatllant una mica, fins al comiat».

Les músiques són seves, les lletres les comparteix amb còmplices com Santi Campos i el també bateria Gabi Planas, i en matèria instrumental l’acompanyen membres de Morgan. Compondre no és per a ell un acte màgic, remarca. «Quan un músic presumeix que les melodies li venen com cavalls salvatges, és que és un geni, com Paul McCartney, o un autor dolentíssim», reflexiona. «El que faig surt de l’esforç, d’asseure’m a soles amb la guitarra». Però la música és, al cap i a la fi, «una droga i una necessitat», deixa clar Germán Salto, que es presenta, acompanyat per cinc músics, en un Altaveu que reprèn el pols aquest cap de setmana, després del bienni pandèmic, amb concerts com els de Lagartija Nick (‘Homenaje a la Generación del 27’), Marcel Bagés i David Soler, The New Raemon, Gracià Pedro (ex Bremen), La Ludwig Band o Júlia Colom.