Jafar Panahi torna a desafiar amb mestria els seus carcellers

Segons les autoritats iranianes, posar Panahi a la presó suposa executar la condemna a sis anys de presó que li van ser imposats el 2010 per un delicte d’orquestració de propaganda contra el règim dels aiatol·làs, i que inicialment havien sigut revocats. Malgrat que llavors també va ser sentenciat a 20 anys de prohibició de fer pel·lícules, escriure guions i sortir del seu país, en els últims 12 anys ha continuat filmant llargmetratges –’Esto no es una película’ (2011), ‘Pardé’ (2013), ‘Taxi Teherán’ (2015, ‘Tres caras’ (2018)– que no són ni ficcions ni documentals i que, amb grans dosis d’enginy, qüestionen la seva pròpia naturalesa i la del cine mateix mentre posen en evidència l’opressiu context personal, social i polític en el qual han sigut creades; ‘No Bears’ es basa en aquesta mateixa premissa, i li treu fins i tot més partit que la majoria d’aquests títols previs.

Un rodatge clandestí

La protagonitza el mateix Panahi, interpretant-se a si mateix. El veiem amagat en un poblet enganxat a Turquia, dirigint de forma remota una pel·lícula el rodatge de la qual té lloc a Istanbul. Ell es planteja entrar de forma clandestina al país veí, els personatges de la història que està filmant són una parella d’iranians que miren de fugir a Europa, i els actors que els encarnen estan en aquesta mateixa situació; tothom vol escapar-se de l’Iran. I, durant la seva estada en aquest llogarret fronterer, la necessitat que Panahi té d’utilitzar la seva càmera l’abocarà a un enfrontament cada vegada més violent contra tradicions locals que només serveixen per perpetuar una masculinitat supersticiosa, absurda i estúpida. Mentre contempla tot això, ‘No Bears’ s’erigeix en una de les obres més complexes del seu autor, perquè a la sofisticació conceptual afegeix dosis extraordinàries de fúria, i de pessimisme punyent. Si en el passat Panahi demostrava creure que el seu cine podria contribuir a la salvació de si mateix i els seus compatriotes, ara sembla convençut que només contribuirà a la seva condemna. Profecia, en diem.

Notícies relacionades

Ana de Armas: «Interpretar la Marilyn em va empènyer a llocs molt foscos»

Brendan Fraser reclama el seu Oscar a la Mostra de Venècia

Fins al moment de la seva estrena en el certamen, la presència de ‘No Bears’ en el palmarès es donava per feta com a gest de solidaritat amb el seu director; ara, l’exigeixen els seus aclaparadors mèrits artístics. Llevat que Julianne Moore i la resta de membres del jurat que presideix s’hagin begut l’enteniment, en canvi, entre les pel·lícules premiades no hauria de figurar cap de les presentades a concurs en aquesta última jornada: ni la també iraniana ‘Beyond the Wall’, barreja de melodrama i thriller tan matusser com trampós, i la presència del qual en la competició només s’entén com una presa de posició política per part del festival; ni la francesa ‘Les miens’, comèdia familiar aixafada per la pesant metàfora que vehicula; ni la italiana ‘Chiara’, biopic de Clara d’Assís molt menys interessant que la pàgina de la Viquipèdia dedicada al personatge.

Malgrat que totes dues figuren entre les favorites, i que totes dues són pel·lícules magnífiques, les possibilitats de ‘Blonde’ i ‘Almas en pena a Inisherin’ de cara al Lleó d’Or són rebatibles; la primera és una obra divisiva –el jurat, en tot cas, hauria de premiar la seva protagonista, Ana de Armas–, i la segona traspua una masculinitat res connectada amb el ‘zeitgeist’. Aquest cronista aposta per la victòria de ‘Tár’, una pel·lícula acuradament dissenyada per guanyar premis, sabent que Jafar Panahi té bastantes possibilitats d’evitar-la.