Novetat editorial

L’Stradivarius maleït que Goebbels va regalar a una japonesa

Yoann Iacono rescata en la novel·la ‘L’Stradivarius de Goebbels’ la poc coneguda història real de la jove prodigi Nejiko Suwa, marcada de per vida per un obsequi del ministre nazi

ARCHIVO

En dona testimoni una foto a la premsa de l’època: una jove violinista japonesa de 23 anys, solista a la Filharmònica de Berlín, Nejiko Suwa, rep un valuós però enverinat regal, de mans del terrible ministre de Propaganda nazi, un somrient Joseph Goebbels abillat aquell 22 de febrer de 1943 amb vestit de ratlles. Aquell acte enfortia simbòlicament l’aliança germanojaponesa durant la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, l’obsequi era un cobejat violí Stradivarius del segle XVIII, un tresor de dubtós origen i sobre el qual es tenia la sospita que havia sigut espoliat a jueus assassinats pel règim de Hitler, uns rumors que van acompanyar la solista fins a la seva mort el 2012, als 92 anys. D’estirar el fil d’aquesta poc coneguda història se’n va ocupar durant una investigació de tres anys el francès Yoann Iacono (Bordeus, 1980), que va optar per la ficció per explicar-la omplint les moltes zones d’ombra que encara l’envolten. El resultat, el seu debut a la novel·la, ‘L’Stradivarius de Goebbels’ (Edicions de 1984 / Duomo).

El propietari desconegut

Iacono especula en el llibre sobre l’anterior i desconegut amo de l’Stradivarius. Però al seu pas per Barcelona revela novetats. «Després de publicar-se a França, una dona va contactar amb mi des de Suïssa. Era la neta de Boris Kamensky, que va ser l’últim mestre de la jove Nejiko quan aquesta va anar a París a estudiar el 1938», explica. «Em va dir que el seu avi, que era jueu, tenia un Stradivarius, però que quan va morir l’instrument no va aparèixer en l’herència. Ella creu que podria ser el seu, perquè Nejiko va arribar a dir que li agradaria tenir un violí com el del seu professor. Kamensky va sobreviure a la guerra [va morir el 1949] i la teoria de la seva neta és que els nazis l’hi van expropiar a canvi de no matar-lo. Tampoc hauria tingut opció».

Per a l’autor, si aquesta hipòtesi fos certa, és probable que la violinista japonesa, que havia despuntat com a nena prodigi amb 10 anys, «sabés que l’hi havien robat al seu mestre». Les sospites sobre l’Stradivarius de Suwa van començar a sorgir als anys 60, però ella, que aviat cauria en una depressió, sempre va evitar respondre sobre el tema a preguntes de la premsa nord-americana o bé «va negar sistemàticament conèixer el seu origen. Igual que el seu nebot, que va admetre haver heretat el violí, però tampoc va voler donar explicacions».

No considero Suwa còmplice del nazisme. No crec que fos antisemita o racista, sinó més aviat egoista

El que sí que va arribar a declarar la violinista, en la seva tornada al Japó a finals de 1945, és que l’havia protegit amb la seva vida mentre el tocava en gira per mig Europa en guerra per animar els alemanys ferits. «Mentre anava en trens que eren bombardejats no se’n va separar. Tot i que es podria dir que en lloc de protegir-lo l’havia exposat a la destrucció», apunta Iacono.

«Més enllà de dir si Suwa és culpable o no, m’interessa més entendre com va poder viure tant temps amb un violí tan valuós que sabia que no li pertanyia. Si els violins, com diuen, tenen ànima, devia arribar a pensar que havia sigut espoliat a un jueu», explica. «El simple fet que Goebbels l’hi regalés ja era sospitós. Pots pensar que llavors era massa jove, però després no es pot justificar que no retés comptes. Tot i que personalment no la considero còmplice del nazisme. No crec que fos antisemita o racista, sinó més aviat egoista. Molts artistes ho són», opina.

Va ser dur ficar-me al seu cap. Suwa era una persona molt misteriosa i complexa. No podia saber si va ser mesquina, individualista o ingènua

«Per a la novel·la va ser dur ficar-me al seu cap. Era una persona molt misteriosa i complexa. No podia saber si va ser mesquina, individualista o ingènua –continua Iacono–. Així que vaig construir un personatge ambivalent, perquè cada lector jutgi si va ser víctima o egoista».

La tieta política de Yoko Ono

Suwa va créixer i va començar els seus estudis al Japó, on una de les seves professores va ser la seva tieta russa Anna Bubnova-Ono, al seu torn tia política de Yoko Ono, i que va empènyer la seva neboda a obrir horitzons a París, estudiant amb Kamensky. Iacono atribueix a «la psicologia dels japonesos», que no es fes, com sí que va passar a Alemanya després de la guerra amb el seu passat nazi i la culpa individual i col·lectiva, «un treball de reflexió i qüestionament de la seva història que implicava les noves generacions. Al Japó és molt difícil obligar ningú a retre comptes pel passat».

«Del que no hi ha dubte és que la culpa ha de recaure sobre Herbert Gerigk». Membre primerenc del Partit Nazi, abans de la guerra ja havia escrit un glossari de músics jueus que després serviria per identificar-los, localitzar-los i deportar-los. A més de perseguir la música de compositors jueus com Felix Mendelssohn i Gustav Mahler, dirigia l’espoli i saqueig d’instruments, partitures i altres béns musicals als països ocupats i organitzava el transport a Alemanya, on es donaven a les orquestres. «Gerigk va quedar impune i després va exercir com a periodista musical vivint a Dortmund sense que ningú el molestés. Segons els especialistes, els nazis van espoliar centenars de milers d’instruments, però menys de mil han sigut retornats als seus amos originals o als seus hereus. Avui hi ha una associació a França, Musique et Spoliations, que treballa en això».

Notícies relacionades

Iacono, que inicialment va pensar a fer un documental, ha venut ja els drets cinematogràfics a la productora Sundey Filmes, que estudia la possibilitat que el dirigeixi Sofia Coppola. Mentrestant, prepara nova novel·la, aquesta vegada sobre «un poeta rus dels anys 20 i la seva relació amb el poder».

Tocant Mendelssohn

Amb l’alliberament de París per part dels aliats, Suwa va tornar a Berlín. I amb la caiguda del Tercer Reich va fugir amb els membres de l’ambaixada japonesa a Àustria, on els aliats els van fer presoners i els van enviar a Nova York fins després de la rendició nipona. El 1951, la violinista va ser convidada pels Estats Units a tocar en un concert benèfic a Los Angeles, amb motiu de la ratificació del tractat de pau amb el Japó, amb Bob Hope de mestre de cerimònies. Amb l’Stradivarius que li va regalar Goebbels i, amb nombrosos músics jueus entre el públic, Suwa va interpretar una peça de Mendelssohn. «No sé si ella ho tenia calculat».