Lagartija Nick destapa un màgic homenatge a Buñuel i Lorca a l’Altaveu de Sant Boi

Ara que surten festivals de sota les pedres, cal fer notar la singularitat de l’Altaveu de Sant Boi, que en aquesta 33a edició, ara sota la direcció de Víctor Partido, realça la seva posició de plaça diferent, que no es limita a caçar al vol els artistes en gira, sinó que fomenta les propostes exclusives i els talents en desenvolupament. Sessió d’alta volada la de divendres, en la qual va senyorejar la posada en escena, a la plaça de l’Ajuntament i amb accés lliure, de Lagartija Nick a cavall del seu ‘Homenaje a la Generación del 27’ i de les primícies del seu nou disc, ‘El perro andaluz’, l’edició del qual es preveu per al 16 de desembre.

Concert envoltat d’una aura de severitat i màgia en el qual va recórrer sis de les noves cançons, amb textos rescatats de la poc prodigada obra poètica de Luis Buñuel, acompanyades d’imatges de pel·lícules del realitzador aragonès i de l’andalús José Val del Omar. Material rock corpulent amb pistes d’avantguarda (el disc el produeixen Marcel Bagés i David Soler), el far de les quals va ser el tema, publicat divendres, ‘Me gustaría para mí (las libélulas)’, amb el seu surrealisme de primera hora en la veu mercurial d’Antonio Arias. Integrats, temes de ‘Val del Omar’ (1997), i retrocedint una mica més, d’aquell ‘Omega’ (1995), entesa amb Enrique Morente, amb les cites a Lorca de ‘Niña ahogada en el pozo’ o ‘Vuelta de paseo’. Lagartija Nick va presentar al seu dia a l’Altaveu aquell disc transcendental, com va recordar Arias a l’acabar: «Els diem adéu 25 anys després».

Encanteri i rock’n’roll

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La ruta del festival aconsellava acostar-se a Can Massallera per constatar si Germán Salto podia traslladar al directe el subtil pop d’autor del seu elogiat àlbum homònim. Així va ser, valent-se d’un pulcre quintet amb el qual va mimar els racons de ‘Solo el tiempo’ i va fondre l’encanteri amb l’empenta rockera de ‘Cuando no tenías sed’ i una cita a ‘No matter what’, de Badfinger.

I al bufó teatre de Cal Ninyo, dos projectes que caldrà seguir. Gracià Pedro, de Bremen, crescut com a cançoner suggerent, elèctric i amb una mica de pòsit folk-rock, ben acompanyat (Valen Nieto, Miquel Sospedra, Miguel Ballester) en el repàs del recent epé ‘Avui és l’endemà’. I la mallorquina Júlia Colom, dirigint la seva educació tradicional, amb parada en les tonades de segar, cap a un repertori propi tendent a una insinuant puresa celestial i a l’enginy melòdic, amb les veus en primer pla, creixent sense presses, camí del seu esperat primer disc.