Mor Javier Marías, el gegant ‘rondinaire’ de la literatura espanyola

Deia no estar preocupat per la posteritat però si hi ha un autor que s’ha pres més seriosament la idea de l’obra ben feta, la que té més possibilitats de transcendir el seu temps, ha sigut Javier Marías. Ell no hi confiava gaire, vivint com vivim en un moment d’un sol ús que redueix al no-res grans prestigis i consensos lectors, tan bon punt desaparegut l’autor. Però és indubtable que Javier Marías, que ha mort aquest diumenge a Madrid als 70 anys de resultes d’una afecció pulmonar que l’ha tingut en coma durant un mes, és un dels autors destinats a mantenir-se. Se li escapa ja definitivament el Nobel, ¡ai!, perquè només es concedeix a autors vius però era ell (l’altre seria, sense discussió, Enrique Vila-Matas) qui més números tenia en la quiniela del gran premi, el que diu molt de la seva ambició com a ‘gran’ novel·lista (un concepte molt del segle XX que potser ara se’ns hagi quedat obsolet, immersos com estem en la consciència de la pluralitat del gènere i les races). El que han complert un William Faulkner o un Vladímir Nabokov, per posar exemples d’autors que ell apreciava molt.

El ‘jove’ Marías

Marías va arribar a l’escena literària com el ‘jove Marías’ –així el va anomenar el seu amic i mentor Juan Benet– per ser diferenciat del ‘vell’, el seu pare, Julián Marías, filòsof, acadèmic i escriptor que solia esperonar el seu fill amb la pregunta «¿i què més?» per obligar-lo a pensar. Aquestes dues figures, Benet i el pare, van ser fonamentals en la construcció de l’autor. A tots dos va acompanyar en el cas d’una certa pàtina de no haver sigut prou reconegut. Que Espanya no els tractés amb justícia va ser una queixa habitual de Javier Marías respecte dels seus dos ‘pares’, el simbòlic i el real.

Potser d’aquest desajust, aquesta suposada mesquinesa hispànica, neix la proverbial amargor de Marías, que sempre va dibuixar Espanya com un país envilit, fins al punt que va rebutjar el Premio Nacional de Narrativa, perquè no volia cap premi oficial del seu país. I això que no es podia queixar del seu propi reconeixement crític i tampoc lector –els seus llibres van arribar a vendes milionàries–. Aquest malestar va tenyir bona part de la seva literatura i especialment els seus vitriòlics articles periodístics. «El món és cada vegada més imbècil» va ser un titular recollit per aquest diari en l’entrevista que el retratava com un ‘rondinaire’, un terme que ell va acabar acceptant sense pudor. 

Amor pel cine

Marías, nascut a Madrid, el 1951, va ser el més petit de cinc germans, tots homes, tot i que el més gran, Juan, morís als tres anys. El seu pare, ja s’ha dit, va ser fonamental en el seu creixement personal, però també la seva mare, la cultivada Dolores Franco, professora, escriptora i traductora, que va abandonar aquestes vocacions per cuidar la família, com es feia llavors, i indirectament va aportar la vena més bohèmia a la tradició familiar gràcies al seu oncle, l’extravagant director Jesús ‘Jess’ Franco i el seu cosí, el malaguanyat Ricardo Franco. El cine, especialment el clàssic, va ser un dels grans amors de l’escriptor que solia portar un pin a la solapa que havia sigut de Leslie Howard, protagonista de ‘La pimpinella escarlata’, una de les seves lectures infantils.

Empresonat durant la Guerra Civil, el pare, Julián Marías, deixeble d’Ortega y Gasset, va haver de traslladar-se amb la seva família als Estats Units, on va fer classes al Wesllesey College, a Massachussets. Aquí es van allotjar a l’apartament de Jorge Guillén, que tenia per veí Vladímir Nabokov, que amb el temps es convertiria en un dels models literaris de Javier, fascinat a perpetuïtat per les lletres anglosaxones. Abans de fer 21 anys, Marías ja havia escrit dues novel·les, ‘Los dominios del lobo’ (1971) i ‘Travesía del horizonte’ (1973), que ell arribaria a considerar meres vel·leïtats juvenils. Insatisfet, va trigar sis llargs anys a tornar a publicar, mentre estudiava a la Complutense de Madrid i es preparava per al repte d’escriure «més sàviament» traduint clàssics com William Faulkner, Wallace Stevens, John Ashbery i, en especial, l’obra cabdal de la traducció que és la seva versió del ‘Tristam Shandy’, de Laurence Sterne.

Eclosió en els 90

El gran desplegament de Marías, tant en el terreny creatiu com en la seva difusió, arriba gràcies a la novel·la ‘Todas las almas’ (1989), un relat autoficcional i una sàtira sobre la vida universitària a Oxford, que ell coneixia bé perquè va exercir-hi la docència. A ‘Todas las almas’ va treure a la llum i va popularitzar la figura del fosc escriptor John Gawsworth, hereu del Regne de Redonda, una petita illa caribenya. Marías heretaria al seu torn el títol honorífic, que amb prou feines li serviria per crear com editor una col·lecció que rescata títols rars de la seva elecció amb poca sort editorial, crear un premi i repartir títols nobiliaris entre escriptors i artistes. Curiosament, a Marías mai el va temptar conèixer personalment l’illot desert on va regnar.

Els anys 90 contemplen la consolidació de l’autor amb ‘Corazón tan blanco (92),que el situa com un dels grans de les lletres espanyoles. És impossible oblidar l’impactant inici d’aquesta novel·la. La segueix la també molt exitosa ‘Mañana en la batalla piensa en mí’ (1994), un altre dels títols que procedeixen de Shakespeare i quatre anys després, ‘Negra espalda del tiempo’.

La mort del pare

Ja al segle XXI, la mort del seu pare als 91 anys el porta a acceptar finalment una butaca a la Reial Acadèmia –no ho feia per respecte al seu progenitor– i abordar, com un homenatge a ell, un dels seus treballs més ambiciosos, la digressiva trilogia ‘Tu rostro mañana’ (2002-2007), en realitat una novel·la única de 1.500 pàgines dividida en tres entregues, amb què torna a l’escenari d’Oxford. És una de les seves obres més exigents i un veritable Everest lector.

Lluny de perdre el contacte amb aquest, les seves últimes novel·les ‘Los enamoramientos’ (2011), ‘Berta Isla’ (2017) i ‘Tomás Nevinson’ (2021), suposen una tornada a la connexió popular que va tenir als anys 90. Van tornar a tractar sobre els seus temes predilectes: l’amor –més cerebral que consumat-, la traïció i la dificultat de conèixer el proïsme, sigui algú llunyà o la teva parella. L’escriptor mai es va arribar a casar, però els últims 20 anys sí que mantenia una relació estable, tot i que a distància, amb la seva parella Carmen López Mercader. De la impossibilitat d’establir una relació, diguem-ne, més convencional va parlar-ne en aquest diari: «Durant molts anys vaig pensar que no m’havia casat perquè sempre m’enamorava de persones amb problemes que ja estaven casades. Altres vegades passava que vivien no ja en altres ciutats sinó en altres països, i era molt difícil que un o l’altre ho abandonés tot per traslladar-se. En d’altres ocasions, hi havia un nòvio previ i la dona tenia molts dubtes. Després ja va arribar un moment que vaig començar a sospitar que tot això no tenia a veure res amb l’atzar i sí amb la meva manera de ser».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo