Una empremta sobirana en la cultura popular

Dels Beatles a ‘The Crown’; la reina Isabel II en 10 artefactes pop

  • La monarca més longeva va regnar en paral·lel a l’eclosió dels mitjans de comunicació audiovisuals i va ser retratada en nombroses cançons, pel·lícules i sèries que van bascular entre la crítica despietada i l’homenatge amable

  • DIRECTE / Última hora de les reaccions a la mort d’Isabel II

Dels Beatles a ‘The Crown’; la reina Isabel II en 10 artefactes pop

EPC

7
Es llegeix en minuts
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Convertida durant dècades en una esfinx que amb la seva mirada inescrutable veia com es desenvolupava la història, la reina Isabel II d’Anglaterra ha tingut una presència difícil de defugir en la cultura popular dels últims 70 anys. Cançons, pel·lícules, novel·les, sèries, programes de televisió, obres de teatre i fins i tot a anuncis han recorregut a Sa Majestat, component un ric i variat quadro que bascula entre la crítica despietada i el retrat humanitzador, i que reflecteix amb precisió la manera com la figura de la sobirana (i la monarquia en general) ha sigut percebuda per la societat britànica en cada moment. Aquestes són algunes de les seves aparicions més memorables.

‘Her Majesty’ (1969)

Tres anys i onze mesos després de rebre de mans d’Isabel II les seves medalles de membres de l’Orde de l’Imperi Britànic, The Beatles van tancar l’últim elapé que van gravar, ‘Abbey Road’, amb una jocosa cançó de 26 segons en què Paul McCartney descrivia Sa Majestat com «una bonica noia» que «no té gaire a dir» i a la qual estava convençut de poder seduir sense gaire esforç. «Algun dia la faré meva», cantava amb desenfadada fanfarroneria. L’any 2002, ‘Macca’ va participar en el concert de celebració del Jubileu d’Or organitzat als jardins del palau de Buckingham i va obrir la seva actuació amb ‘Her Majesty’. «Ho havia de fer», va dir. A la reina no va semblar divertir-la ni poc ni molt.

‘God save the Queen’ (1977)

La fanfarroneria de McCartney va quedar en una picada d’ullet lleument desvergonyida davant la ultratjant escopinada llançada pels Sex Pistols, que van utilitzar ni més ni menys que el títol de l’himne nacional per fer que la paraula ‘reina’ rimés amb ‘règim feixista’. Publicada en forma de senzill pocs dies abans del Jubileu de plata amb una icònica portada que va propiciar l’ingrés de l’efígie d’Isabel II en l’imaginari punk, la cançó va ser vetada per la BBC i, tot i així, va capitalitzar el descontentament del país fins a arribar al segon lloc en la llista oficial de vendes (sempre s’ha sospitat que les xifres van ser manipulades per impedir el seu ascens al número u). «No hi ha futur en el somni d’Anglaterra».

‘Spitting Image’ (1984)

El popular espai de sàtira política protagonitzat per titelles va acabar de dinamitar, en horari de màxima audiència, el mur d’inviolabilitat que envoltava la família reial britànica. Isabel II va fer la seva aparició ja en la segona entrega i no va deixar de ser una presència permanent al llarg de les 18 temporades que va durar el programa a la cadena ITV, retratada sempre com una dona lleugerament alienada que es vestia amb roba que trobava a les escombraries, lluïa un pedaç de la Campanya pel Desarmament Nuclear (CND) i presumia de no anar mai al lavabo. Encara més impacte va causar la caricatura de la Reina mare, una àvia que només deixava anar l’ampolla de ginebra per consultar els resultats de les curses de cavalls. 

‘The Queen is dead’ (1986)

Als anys 80, la monarquia, percebuda com un aliat indispensable del thatcherisme en la seva crua ofensiva contra l’Estat del benestar, es va convertir en un blanc preferent dels practicants de la cançó pop més polititzada. I ningú va arribar tan lluny en les seves diatribes com els Smiths, que a la peça que va donar títol al seu tercer (i millor) elapé van atacar amb virulència la fascinació que els mitjans i el públic sentien per la família reial i es van recrear amb una fantasia una mica morbosa entorn de la mort de la Reina. «La seva Gran Baixesa amb el cap en un cabestrell / ho sento de veritat, però sona com una cosa meravellosa», canta Morrisey. Johnny Marr ha dit que és la seva lletra favorita de la carrera del grup.

‘Johnny English’ (2003)

Rowan Atkinson, que ja havia tingut ocasió d’alternar amb la reialesa en un episodi de ‘Mr Bean’ (potser el recorden: tomba la Reina Mare d’un cop de cap), encarna aquí un inepte agent del servei secret britànic que desbarata sense voler els plans d’un pèrfid empresari francès descendent dels Estuard per apoderar-se del tron d’Anglaterra. El murri conspirador aconsegueix que Isabel II (interpretada per Prunella Scales, la coprotagonista d’‘Hotel Fawlty’) firmi l’abdicació, però l’agent English desfà el greuge i torna la corona a la seva anterior propietària, no sense abans haver abaixat els pantalons a l’arquebisbe de Canterbury i haver ballat una cançó d’Abba en roba interior.

‘La reina’ (2006)

Isabel II va quedar tan impressionada per l’actuació de Helen Mirren que la va convidar a sopar al palau de Buckingham. No va ser l’única. L’actriu londinenca va guanyar aquell any tots els premis majors d’interpretació pel seu treball en la pel·lícula de Stephen Frears, que barreja realitat i ficció per tractar de descriure com va gestionar en privat la reina l’onada de commoció i malestar que va sacsejar la societat anglesa després de la mort de Diana de Gal·les. L’hàbil guió porta la firma de Peter Morgan, que una dècada després donaria continuïtat a aquella primera incursió en territori reial amb la creació d’una ambiciosa sèrie anomenada ‘The Crown’. Al final, Mirren no va anar a sopar a Buckingham al·legant problemes d’agenda. 

‘Una lectora poc corrent’ (2007)

Potser és una mica forçat encaixar aquesta deliciosa novel·la del dramaturg i guionista Alan Bennett en la categoria d’artefactes pop, però hi apareix una línia de diàleg –quan la reina Isabel diu: «Crec que m’estic convertint en un ésser humà»– que la vincula d’alguna manera amb el ‘God save the Queen’ dels Pistols. La conversió de la sobirana en ésser humà obeeix aquí a una sobtada i intensa passió per la lectura: després de topar per atzar amb una biblioteca mòbil de l’ajuntament, la reina s’entrega a una marató llibresca de la qual surt convertida en una persona nova per a consternació d’uns cortesans que veuen en l’afició per la lletra impresa un símptoma clar d’Alzheimer.

Inauguració dels Jocs Olímpics (2012)

Després de dècades de resistir-se a abraçar la ironia o la frivolitat en qualsevol de les seves manifestacions, Isabel II va assumir plenament la seva condició d’icona pop a l’acceptar la invitació del director Danny Boyle per participar en un simpàtic gag en el qual apareixia dirigint-se a l’Estadi de Londres escortada per James Bond en persona (Daniel Craig). Tots dos van cobrir el trajecte des del palau en helicòpter, es van llançar en paracaigudes (hi ha raons per creure que no era la veritable Isabel II la que va protagonitzar aquest salt) i van fer finalment la seva entrada al recinte olímpic mentre per la megafonia retronava el popular tema musical del 007. Una vegada més, al servei de Sa Majestat.

‘The Crown’ (2016)

Notícies relacionades

Malgrat els esforços del Govern britànic per deixar constància que aquesta popular producció de Netflix és una sèrie «de ficció» i no un documental dramatitzat, ‘The Crown’ quedarà probablement com la més empàtica i la més popular reconstrucció dels anys de regnat d’Isabel II en format audiovisual. Claire Foy i Olivia Colman s’han repartit amb exquisida solvència el paper de la reina en les primeres quatre temporades. Imelda Staunton el reprendrà en una cinquena que ja està rodada i que previsiblement s’estrenarà al novembre. El que pugui passar amb la sisena temporada després de la mort de la seva protagonista real pertany ara mateix al terreny de l’especulació

Te amb l’os Paddington (2022)

L’última interpretació d’Isabel II davant una càmera (deixant al marge la seva trobada protocol·lària amb la primera ministra Liz Truss, que també és una forma d’interpretació) va tenir lloc en ocasió dels actes de celebració del Jubileu de platí, quan es va avenir a protagonitzar un esquetx en el qual l’osset Paddington (un immigrant peruà convertit en símbol de Londres) acudia al palau de Buckingham per fer el te amb la reina. Gràcies a aquest vídeo vam saber que Sa Majestat guardava sempre un sandvitx de melmelada al bolso per picar entre hores. I que, malgrat l’encarcarament que solia presidir els seus discursos nadalencs, era, en el fons, una consumada actriu de comèdia.