Clara Segura: «L’empatia no té sexe, però se’ns ha educat que cuidar és una cosa més de dones»

‘Les noies de Mossbank Road’, un muntatge també 100% femení que va dirigir Sílvia Munt i que van protagonitzar gairebé totes les intèrprets de ‘La trena’, va deixar molt bon record. ¿Ha influït en l’interès que l’obra ha despertat entre el públic?

-S’han ajuntat diversos factors. D’una banda, tornar a formar aquest equip, al qual s’ha afegit la Carlota (Olcina). De l’altra, molta gent ha llegit la novel·la i vol veure l’obra. Pot interpel·lar també els homes, però sobretot interpel·la més directament les dones. És una història de tres dones de tres cultures diferents. Hi ha obres fantàstiques escrites per homes. Mouawad i Lorca en són dos exemples i sempre m’ha sorprès que ens entenen i ens reflecteixen molt bé a les seves obres. Però quan una autora, una dramaturga o una guionista de cine ens parla del que ens passa ho fa des d’una òptica diferent. Les creadores posen la lupa en altres llocs. A més, a ‘La trena’, que en el fons no deixa de ser un conte, les tres protagonistes són dones, i això no és gaire habitual als contes tradicionals que solem explicar als nostres fills.

¿Com sorgeix la idea de portar-lo a escena?

Totes ‘les noies de Mossbank Road’ (ella, Cristina Genebat i Marta Marco) quan ens vam tornar a reunir per primera vegada després del confinament havíem llegit el llibre i ens havia encantat. La Marta va ser la primera a suggerir que el portéssim a escena. Adaptar-lo no ha sigut fàcil però teníem la necessitat de tornar a trobar-nos en escena amb un projecte interessant. No hi ha tantes obres d’aquestes característiques. És estrany trobar obres amb tres protagonistes i de les nostres edats. L’objectiu era fer-ho tot nosaltres. Hi ha tres papers principals, que els interpreten la Marta, la Cristina i la Carlota. Elles, a més, també s’ocupen dels papers secundaris. Aquest era un altre dels desafiaments d’aquesta proposta, que vam plantejar com un joc teatral.

Deu ser esgotador.

Bastant. Jo ja ho havia experimentat amb ‘Cobertura’, que vaig fer amb Bruno Oro. Tot i que era un altre tipus de gènere, allò m’havia servit per transitar del paper d’actriu al de directora i compaginar-los perquè allà també actuava. Però allà hi havia només comicitat i aquí has d’explicar una història emotiva i emocional que parla de l’empatia entre les dones.

¿Naixem així?

Jo crec que des de petites és una cosa que notem. I els nens, també. Hi ha gent més empàtica que d’altra, amb una facilitat per captar com se senten els altres. Jo des de molt petita m’apoderava dels drames dels altres. En el fons, és l’origen del treball d’un intèrpret: empatitzar amb el personatge i fer teus els problemes d’una persona que no ets tu.

¿És més de dones?

L’empatia no té sexe. Però en general se’ns ha educat o hem sentit que cuidar és una cosa més de dones que d’homes. Això ha de canviar.

¿Els seus fills ho viuran diferent?

Per sort s’ha canviat de direcció bastant radicalment els últims anys. Per exemple, a l’escola celebren el Dia de l’Autisme i tots es posen ulleres blaves perquè entenguin que hi ha persones que veuen el món d’un color diferent. L’auge del feminisme després del #MeToo i ‘La manada’ va fer dir prou a les dones; ara no podem anar cap enrere. Hi ha coses que havia normalitzat i que ja no tolero. Tot i que queda molta feina per fer, les coses estan canviant.

¿En què ho nota?

En els meus fills, per exemple. Ells mateixos pregunten: «¿Per què això és rosa?» O, «¿per què al catàleg de joguines no surt una nina vestida de bomber?» Tot està canviant. Ara l’esport femení interessa. El Barça femení n’és un exemple. Estàvem preparats per assumir-ho però els canvis socials necessiten temps per consolidar-se. Com a mínim, ja parlem de l’existència de molts gèneres. Que pots sentir-te home en un cos de dona i viceversa. Comencem a acceptar una diversitat on el que és masculí i el que és femení no estan tan definits. La defensa dels drets de tots és una cosa que hauríem de perseguir com a societat.

-¿‘La trena’ ha exigit molt més que la comèdia ‘Cobertura’, el primer muntatge que va dirigir?

-Ha sigut diferent. A ‘Cobertura’ només érem dos. Ara la complexitat és més gran i no hauria pogut fer cap dels papers protagonistes. Seria impossible. ¡Ja en tinc prou amb fer de narradora!. Estar dins i fora de l’escena és complicat. Per sort, l’obra està molt ben adaptada per la Cris i la Marta. Ha sigut un procés molt orgànic. La dramatúrgia i els personatges estaven clars. Això ha ajudat a teixir molt bé les històries utilitzant de vegades la veu en ‘off’ i altres trucs. Estava tot molt ben mesurat. La dramatúrgia estava molt ben encarrilada, el repte ha sigut trobar imatges i idees per cosir-ho tot.

¿Com ha plantejat l’escenografia?

Teníem clar que no podíem partir d’una cosa concreta, necessitàvem un espai de concepte, abstracte, per poder vehicular les tres històries. No podíem casar-nos ni amb Sicília, ni amb l’Índia ni amb el Canadà, els tres països on transcorre l’acció. Amb la gent de Cube hi havia estudiant a l’Institut del Teatre i em va agradar la seva proposta perquè és austera, conceptual. Al principi, va ser un repte, no poder tenir ni una taula ni una cadira en escena obliga a treballar d’una altra manera. Certes limitacions et fan créixer perquè hi busques solucions i acabes treballant d’una altra manera. Ens hem mantingut fidels a la seva idea i ha sigut un encert. La idea és explicar la història de manera suggerent. Les imatges projectades acoten, però no hi convivim, només situen l’espectador.

¿Per què li ha interessat tant el llibre?

En el fons són tres històries dures de tres dones a tres parts del món però envien un missatge positiu al final. Parla de l’empatia. El fet que elles hagin de fer un esforç més pel fet de ser dones té una sororitat amb què connectes. Teixeix fils invisibles entre les dones perquè en el fons totes lluitem en el nostre dia a dia per ser més lliures.

La llibertat també és una utopia. ¿Qui és lliure realment?

La llibertat és un anhel. Coneixem aquesta part de l’univers i, per tant, som lliures. Ja, però n’hi ha altres parts que no coneixem. Hi ha una qüestió filosòfica. Però això no treu que el món podria ser diferent si hi hagués més empatia.

¿Quins altres projectes té a part de ‘La trena’?

Estaré a la segona pel·lícula d’Elena Martín, ‘Creatura’. Està centrada en el desig i la sexualitat femenins des que ets una nena fins que arribes als 30 anys. Em va interessar molt el guió perquè en parlem poc. Per això, tot i que se solapi en part amb ‘La trena’ he volgut estar-hi. A part, tinc més projectes pendents amb bona pinta.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

S’acosta als 50: ¿Dirigirà més a partir d’ara? ¿Vol fer més cine?

El que vull és continuar explicant bones històries en el mitjà que sigui. És cert que ara he descobert com participar-hi des de fora i és apassionant. La sensació que tens des de dins és meravellosa però des de fora és diferent. A més, entenc perfectament les actrius que estan en escena. Per mi dirigir no és un canvi, és una evolució que em permetrà continuar al meu camí amb més clarividència. M’acosto als 50 i és l’edat perfecta perquè ja tens una opinió i vols respectar-la. Fa 30 anys que accepto i rebutjo projectes que han trenat el meu camí i això també m’interpel·la.