Els èxits de l’autor
El que va convertir Javier Marías en un novel·lista extraordinari
Potser el més cridaner de l’escriptor va ser la seva frase: llarga, rica en clàusules i aclariments
La mort converteix en ocasions la literatura en una competició en què sempre guanya el difunt. «¡El millor de la seva generació! ¡El millor del segle! ¡El millor del món! ¡El millor en el seu idioma!». Portem el cuc esportiu a la sang i suposo que escriure frases d’aquest estil deixa a la boca un gust de grandeur. És clar que les carreres són divertides, però els novel·listes no són cavalls. No compromet a res assenyalar que les novel·les de Marías són superiors en ambicions i èxits a les d’Almudena Grandes o les de Muñoz Molina, però és impossible demostrar que superin les d’Álvaro Pombo. Com millor és un novel·lista més «especials» en són les qualitats, de manera que la comparació amb un altre no resol l’enigma de qui és millor.
Molt més interessant que aquest atzucac resulta indagar què va convertir Marías en un novel·lista extraordinari. I el que va suposar la publicació en dos anys de ‘Corazón tan blanco’ i ‘Mañana en la batalla piensa en mí’, novel·les d’una originalitat inusual.
Potser el més cridaner de Marías sigui la seva frase: llarga, rica en clàusules i aclariments, que per la seva respiració assossegada i claredat arquitectònica, és més a prop de James o de Proust que dels borbolls abruptes i inspirats de Faulkner. Marías es distingia de tots ells per l’ocupació obsessiva i mesurada de partícules disjuntives i adversatives, i de clàusules especificatives. Aquesta textura sintàctica li permet obrir a partir de cada esdeveniment diverses possibilitats, com si a cada paraula escrita li creixés una ombra alternativa. La «realitat» del relat s’atenua i queda a mercè de les diverses versions que competeixen entre si, no només en virtut de la seva veracitat, sinó també per l’atractiu del seu encanteri melòdic i el seu interès narratiu.
Els seus narradors no són idiotes ni els dolents ni mentiders, sinó veus insegures que ens enreden en una teranyina d’hipòtesis que dificulten l’accés directe a allò que està passant. No en va la fragilitat de la narració i la responsabilitat del que explica, l’escolta i el secret, són els habituals temes de Marías, i deriven de la seva inesperada sintaxi.
Peculiar maneig del temps
Notícies relacionadesUn altre èxit de Marías és el seu peculiar maneig del temps, que va aprendre mentre traduïa Sterne. Els seus protagonistes es distancien dels fets amb una narració hipermorosa, cosa que els permet raonar-los de vegades abans de comprendre què està passant. I en aquestes esquerdes s’obren dilatats períodes contemplatius en què caben comentaris de pel·lícules, records d’infància, anticipacions, digressions filològiques, pulles o humorades. Potser el millor de la particular temperatura emocional de les novel·les de Marías prové d’aquestes llargues tirades de pensament novel·lesc, en què no busca convèncer ni acabar, sinó perseguir els diversos aspectes d’un tema, sense esgotar-lo, explorant-ne les ambigüitats, les contradiccions, els aspectes admirables o ridículs.
Aquestes farragoses explicacions es tornen transparents (¡ho prometo!) quan s’obren els llibres de Marías i ens posem a llegir, i això és una cosa que la mort no ens pot prendre.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
