Ildefonso Falcones: «Hisenda té per objectiu destrossar-te fins que et talla el coll i et treu la sang»

El títol de la seva última novel·la és ‘Esclava de la libertad’. ¿Què s’amaga darrere d’aquest joc de paraules? 

Descriu la realitat de l’esclava. Ella està sotmesa, i no només pel seu amo, sinó per les seves ànsies d’alliberament. Espiritualment, la seva presó mental és aquest desig constant d’aconseguir la llibertat, no pròpia sinó per a tots els seus. 

Des de la seva posició d’home blanc europeu, ¿com aconsegueix ficar-se a la pell de dues dones negres que viuen sotmeses i pateixen discriminació per qüestions racials? 

És molt complex. El fet de ficar-me a la pell d’una dona no em suposa gaire problema, perquè ja he tingut moltes altres protagonistes femenines. Però assumir el que van patir els esclaus és una cosa que vas assimilant durant l’estudi de tota la literatura que hi ha al respecte. Quan a la nit et fiques al llit, penses en els horrors que realment van patir, tot i que crec que ni jo ni cap ciutadà modern, per molt que sigui negre, som capaços d’imaginar-nos en una situació tan salvatge.  

¿Ha rebut crítiques per treballar amb aquests personatges?

No llegeixo els blogs d’opinió ni els comentaris de la gent, però suposo que sí que rebré crítiques. Hi ha l’etern debat de l’apropiació cultural, tot i que per descomptat l’esclavitud no és cultura, però els fets històrics són universals i per aconseguir la igualtat i acabar amb el racisme tots hem de poder escriure del que sigui.  

¿Per què ha apostat per protagonistes femenines? 

Elles patien diferents tipus de violència. A més del treball forçat, se les explotava com si fossin ramaderia, les obligaven a tenir fills perquè criar joves esclaus va acabar sent més econòmic que comprar-los en edat adulta. Es premiava les dones que aconseguien que els seus fills creixessin sense morir pel camí, i moltes mares avortaven o se suïcidaven per no condemnar els seus nadons a una vida d’esclavitud. Vaig voler narrar la crueltat que elles patien. 

¿S’han tancat bé les ferides de la colonització i l’esclavitud o encara hem de treballar en la reparació històrica? 

No, al contrari, cada vegada es van obrint més. I no per part d’Espanya, sinó més aviat per iniciativa dels pobles hispanoamericans. Al seu dia hi va haver barbaritats, és evident, i cal parlar-ne. El problema ve quan es tracta el tema amb interessos espuris, i es carreguen totes les responsabilitats directament sobre algú havent passat tants anys. Crec que no s’afronta amb la serenitat i l’equilibri que seria necessari.   

¿Què opina llavors del fet que es continuï lloant figures com Colom i es continuïn celebrant festes com el Dia de la Hispanitat?

Són fets històrics, no ens podem desfer de la història. Colom va descobrir tot un món, tot i que per als seus nadius ja existís. Crec que ho hauríem de mirar tot sense tant rancor i sense tant interès polític. Al Dia de la Hispanitat se li podria canviar el nom i celebrar-lo com el dia de la unió d’uns pobles que van arribar a estar units i que potser haurien de mirar de continuar més units. Es podrien establir relacions per veure què es pot arreglar i assumir també que hi ha coses que no es podran reparar mai.  

El 2019 vostè declarava que no sabia si la seva malaltia li permetria continuar escrivint. Afortunadament, tres anys més tard ha publicat aquesta novel·la. ¿Com se sent al veure que sí que ha aconseguit donar continuïtat al seu projecte literari? 

Molt satisfet, he superat un repte personal important. Durant el procés de creació d’aquesta novel·la he passat per quatre operacions. M’han tret mig fetge i tres trossos de pulmó, però he pogut continuar amb el llibre. Tinc el gran privilegi que la meva feina és escriure i el meu pas per l’hospital i els meus dies de recuperació no m’han impedit dedicar-m’hi.  

¿És l’escriptura una bona teràpia? 

Per a mi sí, sens dubte. He passat els pitjors dies de la meva vida, moments en què sagnava i em sentia com si m’hagués passat un camió per sobre, però jo m’aixecava i escrivia durant una estona. Així tenia una cosa a fer cada dia, em sentia realitzat fent això. Al final he pogut acabar la meva novel·la i intentaré treure’n una altra.  

Després d’haver passat per un llarg procés judicial en què ha acabat absolt dels càrrecs que se li imputaven, ¿quina opinió té vostè del poder judicial? 

El problema és Hisenda, no els tribunals. La justícia és imparcial, els funcionaris són els que tenen per objectiu destrossar-te fins que et tallen el coll i et treuen la sang. Sort que existeix la justícia, que és el que jo he lluitat per aconseguir. 

 

¿I quant a justícia social?

Se m’han llançat ràpidament a sobre. M’han arrossegat pel fang a mi i a la meva família. Això és així des de fa set anys i no està tancat encara, perquè jo tinc dues resolucions judicials favorables, però Hisenda insistirà.  

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Les dues històries que narra a ‘Esclava de la libertad’ estan separades per dos segles, però tenen en comú la lluita contra una discriminació que encara continua vigent. ¿És optimista respecte al final del racisme en el futur?

Jo crec que sí, però és difícil ser-ho quan veus que en països on durant molt temps han conviscut blancs i negres, per exemple els Estats Units, la discriminació continua existint i amb encara més intensitat. Tot i així, penso que el racisme anirà desapareixent, i confio en les noves generacions, que estan molt més acostumades a la convivència interracial i em semblen més obertes a l’acceptació.