Opinió
‘Je vous salue, God-art’
Ha mort Godard o això deia la portada del ‘Libération’ aquest matí, però no m’ho crec gaire, perquè Godard ha mort mil vegades i s’ha reinventat mil vegades més. Potser aquesta sigui la característica principal de Godard el cineasta, el crític, l’assagista, el polític, el tennista, l’iconoclasta provocador i impertinent, creador de la Nouvelle Vague, pedant i contundent en el seu argumentari: el seu enorme talent a l’hora d’anar davant de tots, per canviar conceptes inalterables, per reinventar el cine i el personatge, una i mil vegades. Aquest do, només atresorat per eterns com Welles i Bresson. Potser avui no era el millor dia perquè escrigués aquestes línies, perquè em deixo arrossegar per l’emoció, el Vent d’Est i comprenc que molt del que soc l’hi dec a aquesta mirada desafiant, la d’algú que mai dona les coses per segures. La del guerriller individualista que fa la seva pròpia guerra, com quan va abandonar la seva època daurada i va trencar amb els seus amics per Jean-Pierre Gorin i els trotskistes.
L’hi dec a Javier de Garcillán, per al qual vaig treballar i que va portar les seves pel·lícules al seu temple madrileny del cine Alphaville, un fortí de la cinefília que va patir el setge dels catòlics en l’estrena de ‘Je vous salue, Marie’ el 1985 i que tènia penjada la seva foto en aquest preciós bar de fusta, decorat per Pirro, on vaig tenir ocasió de conèixer-lo i balbotejar algunes paraules amb ell. Avui no som conscients de la importància d’aquestes icones que permeten que l’art avanci. El cine majúscul del Godard de l’última època, el dels assajos sobre el cine i la imatge en ‘Histoire(s) du cinéma’, el que recorria les gestes del Barça i la Republicana Barcelona a ‘Film socialisme’, el de ‘Le livre d’image’ per al qual es va inventar el mateix Festival de Cannes una Palma d’Or especial i el de la desconstrucció de la imatge en 3D en el seu elegiàtic i extraordinari testament ‘Adieu au langage’... aquest ja pertany als museus i, de fet, es van estrenar al MOMA, com un avanç del que arribaria...com a ‘Alphaville’.
En aquesta última disfressa, me’l vaig tornar a trobar de la mà del meu amic i amic seu, productor i distribuïdor Vincent Maravall. Només parlava de futbol i tennis (la seva gran passió) i continuava pensant en la seva pròxima reinvenció mentre fumava puros enormes que l’ocultaven sota un núvol tòxic de fum negre.
Avui només penso en la seva següent reencarnació.
Aquest que firmava «Un film de Jean-Luc Godard» i que després es va fer anomenar JLG. Aquest que s’aixeca d’un salt, després de rebre un tret per l’esquena una vegada els crèdits fonen en negre ‘Al final de l’escapada’.
Aquest que avui no ha mort
