Set pel·lícules per conèixer Godard una mica millor

No és fàcil endinsar-se en la filmografia de Jean-Luc Godard, perquè les seves pel·lícules no estan pensades per a l’entreteniment. S’estigui o no d’acord amb els seus postulats, l’única veritat és que el cine d’autor, el que tracta els espectadors com adults, no seria avui el que és sense la figura del radical realitzador. Amb ell es va iniciar la modernitat.

Al final de l’escapada (1959)

Quilòmetre zero de la Nouvelle Vague, aquesta història rodada amb l’equivalent a 61.000 francs actuals, que beu del cine nord-americà clàssic, parteix d’una història de François Truffaut, que amb el temps es convertiria en l’opositor estilístic de Godard. El realitzador –i el seu director de fotografia Raoul Coutard, 18 pel·lícules junts– desenvolupa aquí bona part de les formes del cine modern posant en pràctica la seva llegendària frase: «Un tràveling és una qüestió moral», és a dir que afecta tots els nivells. Per cert, el cèlebre que segueix Jean Seberg venent diaris als Camps Elisis va aconseguir una cadira de rodes.

Banda a part (1962)

La pel·lícula favorita de Quentin Tarantino, el títol del qual li va servir per batejar la seva productora. Tres amics estudiants (Anna Karina, Claude Brasseur i Sami Frey) planegen un robatori mentre armen un triangle amorós.  Pel camí la història se serveix amb algunes de les escenes més memorables de la història del cine: la visita vertiginosa al Louvre, el minut de silenci (així, amb un parell) i, sobretot, el moment Madison tan homenatjat a tantes pel·lícules i que sembla rodat ahir a la tarda.

Viure la seva vida (1962)

Una pel·lícula feta per i per a Anna Karina –actriu fetitxe i parella de Godard– de la qual esprem la seva vena més tràgica. L’actriu protagonitza el descens moral i psicològic d’una dona des dels seus inicis com a dona i mestressa de casa, passant pel seu fracàs a treballar com a actriu fins a acabar en mans d’un proxeneta que la prostitueix. Només Ingrid Bergman, sota la direcció de Rossellini, havia arribat a aquest grau insuportable d’exhibició del patiment. Només cal veure plorar Karina al cine contemplant ‘La pasión de Juan de Arco’, de Dreyer.

Pierrot el boig (1965)

Protagonitzada de nou per Jean-Paul Belmondo, Godard construeix per a ell una pel·lícula molt més lleugera que ‘Al final de l’escapada’, aquesta vegada en color i amb una voluntat més pop. Descriu la fugida d’un professor que, desencisat de la seva vida, es retroba amb un antic amor que el conduirà per la vida criminal. Mentre van cometent assassinats, la parella s’interroga sobre el sentit de la vida (qualsevol semblança amb el ‘Pulp Fiction’ de Tarantino no és mera coincidència). Si Godard va donar el tret de sortida de la Nouvelle Vague va rematar aquí la jugada amb aquesta pel·lícula, que la tanca.

La chinoise (1967)

Un any abans del maig francès, Godard llegeix amb deteniment el Llibre Vermell de Mao, la bíblia llavors de tot norantavuitista de pro i factura aquesta pel·lícula que estableix un gir copernicà en la seva trajectòria. L’autor, profundament polititzat, descreu del concepte autoria individual, que acabaria concretant-se en el Grup Dziga Vertov. Les pel·lícules de l’autor, amb imatges lletgistes i un so voluntàriament deficient, es converteixen ara en manifestos i assajos filmats.

Historie(s) du cinéma (1988 - 1998)

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Godard, el crític de cine que fa pel·lícula o el realitzador que és crític de cine, fa en aquest documental un compendi del seu saber i de les seves reflexions per crear una personal història del cine de 266 minuts que es dispara en totes direccions: la música, la fotografia, la pintura, les lectures, en un ‘collage’ fascinant. Per Godard, el cine és simplement un reflex de l’atzar i contradiccions del segle XX. Un pel·lícula fonamental per comprendre el director.

El libro de imágenes (2018)

Tot i que el 2012 va facturar en tan sols 70 minuts el seu fascinant testament cinematogràfic amb ‘Adiós al lenguaje’, el títol del qual ja ho diu tot, en aquest altre documental, quan ja s’acostava als 90, Godard va tancar la seva filmografia. Un generós ‘patchwork’ amb què l’autor fa col·lidir les imatges del passat, les de les velles pel·lícules de Hollywood o del cine francès dels anys 30, per establir que hem de tenir imatges clares que ens ajudin a orientar-nos en un món canviant. Geni i figura fins al final.