El Goncourt africà que estima Roberto Bolaño

Que la literatura de Roberto Bolaño ha sigut el punt de partida de molts joves escriptors –«valents, maleducats», com solia dir ell– que segueixen els seus passos és una cosa coneguda, perquè si alguna cosa és Bolaño és un autor per als més apassionats per les lletres, per als joves. Alex Chico i Diego Gándara, un català i un llatinoamericà, han escrit seguint aquesta via salvatge que convida a viure de forma radical llançant-se als camins, i llegint de la mateixa manera. El que potser no esperàvem és la peculiar reescriptura de ‘Los detectives salvajes’ amb la qual el jove senegalès (31 anys) Mohamed Mbougar Sarr ha aconseguit l’últim premi Goncourt. Ja saben, 10 euros de dotació i la possibilitat de vendre un milió d’exemplars. A França la recepció ha sigut entusiasta.

‘La memòria més secreta dels homes’ (Anagrama / Les Hores), títol extret d’una cita directa de l’oceànica novel·la de l’autor xilè, té també una estructura similar a la d’aquella novel·la malalta de literatura. Una sèrie de joves romàntics africans es dediquen a buscar un mític escriptor, T. C. Elijmane, el Rimbaud negre, que es va aïllar del món després que una de les seves novel·les, convertida ara en obra de culte, fos massacrada i titllada de plagi per la crítica. Aquesta recerca traslladarà el protagonista a través de diversos continents, a través d’una prosa tan humorística i addictiva com la de l’autor xilè.

Rere les empremtes de Iambe Ouologuem

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

Elijmane, explica Mbougar Sarr, és el retrat de ficció de la història real de l’escriptor de Mali en llengua francesa Iambe Ouologuem, guanyador del Renaudot el 1949, a qui van acusar d’«haver plagiat Graham Greene, Maupassant, Flaubert, la Bíblia i la Torà i que, de tornada al seu país es reclou a casa seva, rep les visites a punta de fusell i es converteix en un ermità». Setanta anys més tard, Sarr, en la seva visita a Barcelona, es pregunta què és un plagi: «¿Té a veure amb la utilització de la mateixa estructura, dels temes, els raonaments o les obsessions? El que va fer Ouologuem va ser construir la seva pròpia i personal obres a partir de totes aquestes referències i no va ser comprès en absolut». Un postmodern ‘avant la lettre’. Considera l’autor que tots els escriptors porten una motxilla amb la seva biblioteca amagada a la mateixa obra. «A mi m’agrada pensar que pertanyo a la família de Bolaño, he creat un vincle que al principi no existia, però el mateix Bolaño no és el principi d’aquesta història, ell és una baula més en una genealogia anterior».  I recorda com Gabriel García Márquez va admetre que havia trobat les seves arrels en el realisme màgic del haitià Jean-Stephen Alexis.

‘La memòria més secreta dels homes’ ret homenatge a Bolaño, però segueix un altre camí, el de les preocupacions d’un jove escriptor amb el wolog i el serere com a llengües maternes, que sap parlar però no escriure perquè no els hi van ensenyar a l’escola i que traslladat a París per estudiar escriu en la llengua dels colonitzadors. És l’eterna contradicció d’un autor africà (amb Léopold Sédar Senghor i Chinua Achebe com a pols extrems, el primer a favor, l’altre en contra). «El meu llibre es planteja aquesta qüestió. Utilitzar una llengua com l’anglès o, en aquest cas el francès, ens ofereix la possibilitat de crear amb ella una cosa que és summament pròpia, una eina per crear la teva estètica i alhora permet no limitar-te al continent africà. Sé que al Senegal poca gent pot llegir-me en francès, però també em llegirien poc en les llengües autòctones. És un consol i una tranquil·litat saber que no pots escriure per a tot el món i alhora assumeixes una certa soledat».