Joy Williams, l’escriptora més recargolada i estranya

Tancar una entrevista amb Williams no és fàcil perquè és un d’aquests pocs éssers –potser feliços– que es poden donar el gust d’oblidar que estem en el segle XXI, que existeixen els ordinadors, les xarxes socials, el zoom o el correu electrònic. A ella no l’afecta. Així que el mòbil amb el que respon a aquesta entrevista no és seu, l’ha demanat. Es troba a Nantucket, a la costa de Massachusetts, la ciutat de la qual va partir l’Essex, el barco que va col·lidir amb Moby Dick, la balena blanca. I la dada es revela com a significativa. Hi ha molt de sagrat en la prosa de Herman Melville i en la de Williams.

Sigui com sigui, Williams, que ha portat fins allà als seus dos gossos pastors a la furgoneta amb què s’ha passejat per tot el país, es troba molt lluny de Tucson, on resideix la seva filla i ella alguns mesos a l’any i és el més més semblant al que la resta dels humans anomenem casa. «La meva ‘pick-up’ ha recorregut ja unes 300.000 milles, els meus gossos i jo hem viatjat per tot el país, així que sí que he d’acceptar que soc una nòmada», explica amb veu amabilíssima malgrat que es trasllueix que això de les entrevistes és un tràmit que accepta amb elegància i alegria.

La singularitat de Williams pot mesurar-se pel fet que ni tan sols el pas del temps és igual per a ella que per a la resta dels humans. Així conclou la qüestió dels 20 anys transcorreguts des de la seva última i molt memorable novel·la, ‘Els vius i els morts’, que va publicar Alpha Decay en castellà fa uns quants anys una espècie de ‘Pedro Páramo’ a l’americana que va ser finalista al Pulitzer i ‘La rastra’ (Seix Barral), el seu nou treball i actual aportació a la literatura postapocalíptica. 

«El temps passa volant i jo no em percebo exactament com a novel·lista [molts crítics estan d’acord que el millor de Williams es troba en els seus relats] així que no em preocupava massa. La majoria de novel·listes treuen una novel·la cada dos o tres anys però a mi no em surten a aquesta velocitat. Mentrestant no he deixat d’escriure assajos i un volum de 99 microrelats», explica. 

Advertir amb un assaig

‘La rastra’, títol que procedeix d’un instrument per llaurar la terra, sembla un llibre lògic en la trajectòria d’una autora, gran amant dels animals i molt compromesa amb la salvaguarda de la natura. De fet, el 2001 ja va escriure ‘III Nature’, un assaig advertència de com ens estàvem, i ens estem, comportant davant l’emergència climàtica. Aquesta inquietud s’ha traslladat a la novel·la amb no poc humor. Però on d’altres parlen de la por davant la fi del món tal i com el coneixíem, Williams dibuixa un horitzó en el qual la humanitat s’ha conformat amb una vida miserable. «Històricament els homes s’han adaptat a tot, així que per què no ho faran davant d’una natura destruïda. Ho hem vist amb la covid, tothom deia que ens transformaria, que ja res tornaria a ser el mateix, i aquí som, ara parlem més d’aquests senyals que ens envia la naturalesa i comprem cotxes elèctrics, però en el fons tampoc hem canviat tant». 

Filla d’un ministre de l’Església congregacionista, Williams dona molt valor a aquesta herència espiritual en la seva formació. Ella sol anar encara habitualment als oficis religiosos, potser perquè la fan tornar a una infància viscuda entre himnes i sermons. «Crec que la Bíblia i els sermons del meu pare en certa manera alimenten gran part de la meva obra. La fe és un misteri i crec que és en el centre de la meva literatura». 

Gens intel·lectual

La religió és, a més, una clau secreta per establir ponts entre el món dels vius i el dels morts i sobretot un mètode intuïtiu per tensionar la realitat perquè Williams no es percep com una intel·lectual, d’allà que les situacions de la seva novel·les oscil·lin entre la tragèdia i la ridiculesa. I allà tenen la protagonista, l’adolescent Khristen, que va morir breument quan era un nadó, o això creu fermament la seva mare. És molt possible que segueixi morta i tota l’atmosfera de la història s’expliqui pel fet que en realitat aquest món és una espècie d’infern o més aviat, un món intermedi entre el més enllà i la realitat. «Crec que en això, en una espècie de llimbs, hem convertit la nostra Terra preciosa», diu per reblar Williams. 

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

 No vol sentir a parlar d’ordinadors, en té prou i de sobres amb la seva màquina d’escriure Corona, mecànica i portàtil, dels anys 50. «És molt bona, mai m’ha fallat, i tot i que de vegades em pregunten si el ritme d’una màquina mecànica estableix d’alguna manera el ritme de l’escriptura, si és millor que escriure en un ordinador, no els puc respondre, perquè mai n’he utilitzat un». 

Així és Williams, la més excèntrica de la literatura nord-americana. Un escriptor que va acabar sent el seu amic es va sorprendre de trobar algú tan càlid i divertit com ella quan esperava algú molt més estrany. No ho és en absolut la veu que s’acomiada a l’altre costat de la línia a Nantucket.