Por d’una Sireneta negra: continua el bucle infinit de les queixes per canvis de raça i gènere

Amb l’arribada de la ‘rentrée’, sense sortir del ‘blockbuster’ televisiu, les queixes van passar a centrar-se en el Corlys Velaryon negre i no blanc de ’La casa del dragón’ i els elfs i pelosos negres d’’El senyor dels anells: els anells de poder’. O, en la crítica televisiva que ningú va demanar a Elon Musk, la suposada covardia dels personatges masculins de la Segona Edat del Sol. Li va tocar de nou a Gaiman aportar una mica de dignitat a Twitter i recordar com Tolkien havia descrit al seu dia els pelosos com a hòbbits de «pell més fosca». 

Els maldecaps de Disney

Els maldecaps de DisneyAquesta setmana les queixes s’han concentrat en el ‘teaser’ de ‘La Sirenita’ d’imatge real de Disney, dirigida per Rob Marshall, i la corroboració que, així és, la protagonista, Halle Bailey, és negra en lloc de caucàsica. De poc serveix que Halle, revelada com a part del duo R&B Chloe x Halle, canti la mítica ‘Part of your world’ com ningú: l’avanç va aconseguir un milió i mig de ‘no m’agrada’ en només dos dies. Però li ha agradat a Jodi Benson, la veu de l’Ariel original: «Estic TAN orgullosa de tu i la teva preciosa actuació com a Ariel», va comunicar a Halle a través d’una story d’Instagram.

Aquesta nova Sireneta és, tot i que costi creure-ho, només la segona princesa Disney negra després de l’heroïna de la deliciosa ‘Tiana y el sapo’. El 2024 arribarà la tercera llatina (abans van ser les princeses animades de la sèrie ‘Elena de Avalor’): Rachel Zegler (María a la ‘West Side Story’ del 2021) com a Blancaneu d’imatge real, una altra decisió de càsting que ha causat un innecessari enrenou ‘online’.

Llarga i lúdica tradició

Notícies relacionades

Toni Ruiz compleix el somni americà de Mango

Els ramats i la Sagrada Família

Llarga i lúdica tradicióAquestes controvèrsies virtuals semblen entendre aquesta classe de variacions com un nou fenomen producte de l’era ‘woke’. I tot i així, no és tan estrany trobar inversions de gènere en la tradició dels contes populars, ni al Hollywood clàssic (Howard Hawks va convertir el Hildy Johnson de l’obra teatral ‘Primera plana’ en dona i es va treure de la màniga la comèdia romàntica ‘Lluna nova’), ni en els animes més canònics (a ’Lupin III’, el policia Melon del manga de Monkey Punch va passar a ser dona), ni a les pàgines de Marvel (a la sevasèrie Mangaverse de principis dels 2000, el Castigador no era italoamericà, sinó una toquiota anomenada Susomi). 

¿Ha existit sempre aquesta resistència al canvi, al joc, a la diversió, i simplement Twitter l’ha amplificat? Perquè no es recorda que hi hagués tant de soroll quan Red, l’amic blanc del pres protagonista de ‘Rita Hayworth y la redención de Shawshank’, de Stephen King va adquirir el cutis de Morgan Freeman a ‘Cadena perpètua’. O, tornant a Marvel, quan Alicia Masters, nòvia rossa i cega de La Cosa, va ser interpretada per Kerry Washington a ‘Els quatre fantàstics’ el 2005. Ja es va començar a sentir un cert murmuri, això sí, quan Michael B. Jordan va aconseguir el paper de la Torxa Humana per a la (malgirbada, però no per culpa de Jordan) versió del 2015. Així que avancen les dècades retrocedeix la tolerància.