Seidl es reivindica amb la polèmica ‘Sparta’

«El meu impuls inicial va ser anar a Sant Sebastià i no deixar sola la pel·lícula, en què el meu equip i jo hem treballat durant tants anys. Tanmateix, me n’he adonat que la meva presència podria enfosquir la seva recepció», afirma Ulrich Seidl en el comunicat amb què ahir va anunciar que cancel·lava la seva visita al certamen donostiarra; ateses les al·legacions fetes contra ell, que l’acusen d’haver comès explotació infantil durant el rodatge del seu nou llargmetratge, el cineasta austríac confia que la seva absència del festival permetrà que ‘Sparta’, una de les ficcions que aquest any competeixen per la Concha d’Or, «parli per si sola». Possiblement sigui molt confiar; per a tot aquell que conegui la polèmica, resulta extremadament difícil no tenir-la present al veure la pel·lícula. I si la polèmica no existís, de ben segur, ‘Sparta’ seria considerada de forma molt més generalitzada i indiscutible com un dels millors treballs del seu director.

El seu protagonista és un adult que sent una atracció aberrant pels menors. Seidl en cap moment deixa clar si el pedòfil ha exercit mai la pederàstia, tot i que tot apunta que no ha sigut així. De fet, el tema central de ‘Sparta’ és l’esfereïdora batalla que aquest home manté contra els seus impulsos, potser conscient que quan perdi la primera batalla ja no en tindrà més. Des del principi el veiem sucumbint a la temptació d’acostar-se a les seves preses potencials, i de forçar el contacte físic i fins i tot la intimitat amb elles a través d’una actitud que amb prou feines aconsegueix amagar la seva vocació depredadora, abans de tenir consciència del que és a punt de fer i recular, trencat per dins.

L’home marxa d’Àustria a Romania amb l’excusa de cuidar el seu pare ancià, un filonazi que està ingressat en un asil, i no triga a ocupar una escola ruïnosa per fer classes gratuïtes de judo a nens. En lloc d’ensenyar-los, es dedica a fer-les fotos mentre es banyen en roba interior, mentre juguen a lluitar disfressats de gladiadors, mentre es dutxa nu amb ells; segurament creu estar salvant aquests nanos dels seus pares, uns borratxos maltractadors. De nit, el pedòfil contempla obsessivament les fotos.

A Seidl se l’acusa d’haver amagat tant als nens actors com als seus pares la temàtica de ‘Sparta’ i , per tant, d’haver-los exposat a la nuesa i la violència de forma abusiva; ell ho nega tot. El contingut de la pel·lícula no ofereix proves condemnatòries. Hi haurà qui l’acusi d’immoral malgrat ser just el contrari, perquè és inequívoca a l’hora de deixar clara la patologia del seu protagonista. Hi haurà qui la critiqui per humanitzar un monstre, malgrat que els veritables monstres sempre són humans i que això és precisament el que la fa una obra tan pertorbadora, aterridora i tràgica, un signe de maduresa artística en l’obra d’un director que acostuma a riure’s puerilment de blancs massa fàcils. Per descomptat, si les acusacions resulten ser certes, que vagin contra ell.

Formes de plorar

Formes de plorarEl dol, i les diferents formes d’afrontar-lo, és un dels temes més recurrents en el cine en general i el que aspira a ser premiat en particular, perquè convida al tipus de solemnitat i excés melodramàtic que tant sol agradar a qui reparteix honors. I curiosament, la seguretat amb què evita les dues actituds és una bona part del que podria, i gairebé segur hauria de, fer forat a ‘Forever’ en el palmarès donostiarra. Tercera pel·lícula del danès Frelle Petersen, comença presentant-nos una agradable família composta per pare, mare, filla i fill. Al cap de poca estona, el fill és mort. Al pare i la filla els surt mantenir la memòria del mort tan viva com sigui possible; la mare també gestiona la pèrdua com pot, i és la forma oposada. I, mentre gestiona aquestes actituds enfrontades, la pel·lícula troba una gran emotivitat des de la contenció. I, a la seva continguda manera, suggereix que tots aquests protocols al voltant del dol no són més que egoisme i postureig.

Si ‘Forever’ desafia les convencions del gènere a què pertany, ‘Il Boemo’ abraça sense complexos les que són pròpies del seu. Tercera de les aspirants a la Concha d’Or presentada avui, és un ‘biopic’ encantat de ser-ho. I el seu objectiu és reivindicar la figura de Josef Mysliveček, compositor txec que al segle XVIII es va convertir en rei de l’òpera italiana, i la desgraciada vida del qual és utilitzada pel director Petr Václav per reivindicar el valor de l’art com a teràpia i refugi. Donada la noblesa d’aquest objectiu, és una llàstima que la pel·lícula resulti tan convencional i pesada mentre mira de fer-ho.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo