Crítica de llibres
‘El viatge per l’est’ de Christine Angot: des dels ulls de la víctima
L’autora tanca la seva trilogia memorialística sobre l’incest patit per ella mateixa amb aquest treball que reflecteix el desajust entre les paraules i l’experiència viscuda
Potser el moviment #MeToo ha fet sortir a la llum nombrosos casos d’abusos sexuals comesos contra les dones, però l’escriptora francesa Christine Angot (Châteauroux, 1959) fa temps que ha agafat la ploma per escriure sobre un trauma que li va destrossar la vida: l’incest a què la va sotmetre el seu pare des dels 13 anys. Primer a ‘El incesto’ (1999) i després a ‘Una setmana de vacances’ (2012), Angot converteix en matèria literària un fet abominable observant-lo des de dins, portant a terme una anatomia d’un acte que, segons defensa, produeix una ruptura total del llenguatge, ja que esborra el significat de les paraules ‘pare’ i ‘mare’, les primeres que el nadó aprèn per situar-se al món. L’incest nega a la víctima la seva identitat de filla, suposa «destruir tota la veritat del vocabulari».
A ‘El viatge per l’est’ (Anagrama, en català i en castellà), guanyadora del Prix Médicis 2021, Angot tanca la trilogia sobre aquesta experiència posant en relleu aquesta vegada la incapacitat de l’entorn de donar resposta davant una situació tan greu, començant per la mare. Aquesta falta de reacció –que és el fracàs d’una societat, incapaç de protegir els nens– reforça el paper de l’agressor, aquí un intel·lectual brillant, traductor al Consell d’Europa d’Estrasburg. La intel·ligència i la cultura ja sabem que no tenen res a veure amb l’amoralitat: la fan més perversa. Però tot això no ho explicita l’autora, sinó que, hàbilment, va dibuixant el forat on es va enfonsant més i més Christine, atrapada per la fascinació que sent pel pare que acaba de conèixer, trastornada pels abusos a què la sotmet, esperançada que algun dia ell la tracti finalment com una filla.
El realisme de l’anormalitat
Notícies relacionadesL’autora aconsegueix reconstituir l’experiència a través dels ulls de la nena, amb el seu llenguatge reduït dels 13 anys. A mesura que creix i va vivint les seves primeres experiències amoroses –sempre sota l’ombra amenaçadora del pare–, el llenguatge del sexe adopta una certa estranyesa que reflecteix el desajust profund que estableixi la protagonista davant el que està vivint. Alhora, el lector entra en la normalitat d’aquesta situació en realitat totalment anormal, a través d’un relat realista que es fixa en el dia a dia, aconseguint una autenticitat que atrapa el lector.
La narració guanya en intensitat per la seva sobrietat. Angot no es recrea amb les escenes d’abús, però deixa just les quatre paraules que fan mal. També està molt ben retratat el personatge del pare abusador, que transita entre un amor desmesurat i un egoisme sense precedents: un monstre. La prosa és eficaç, amb pinzellades de diàlegs que reflecteixen les relacions entre els personatges, i també inclou una part més informal de diari. El resultat és un llibre d’autoficció –tot i que l’autora defuig aquesta etiqueta– que remou alhora que atrapa per la manera com està explicada la història: una lectura imprescindible pel que conté també de denúncia d’un sistema judicial fallit, ja que els abusos a França prescriuen al cap de deu anys, deixant les víctimes encara més vulnerables i desprotegides.
‘Viatge per l’est’ / ‘Viaje al este’
Autora: Christine Angot
Editorial Anagrama
224 pàgines, 19,90 euros
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
