Pilar Palomero i les seves nenes mare emocionen a Sant Sebastià

«Em va intrigar especialment aquesta vivència tan contradictòria de ser adolescent i mare alhora», afirmava aquest matí Palomero. «Al cap i a la fi, l’adolescència és mirar-se endins, entendre’s, trobar el teu lloc al món, mentre que la maternitat implica generositat i cura de l’altra persona». I mentre situa el seu personatge principal en aquest dilema vital, i contempla la relació de sororitat que estableix en el procés, ‘La maternal’ juga amb convicció la carta del verisme.

La pel·lícula avança simple i directa, desinteressada en desviacions narratives i complexitats argumentals; més que a generar una veritable progressió dramàtica, així mateix, se centra a contemplar una successió de converses que en ocasions té la frescor típica de l’improvisat, i les protagonistes de la qual –actrius no professionals o inexpertes– interpreten amb irreprotxable convicció. Bona part d’aquests diàlegs són tan irrellevants com els que solen omplir el nostre dia; la resta, en canvi, fan gal·la d’un desacomplexat didactisme tant per presentar-nos històries de maltractament, violència, abandonament, prejudicis i errors transmesos d’una generació a la següent com per detallar els passos que implica aquest camí accidentat cap a la maternitat. A jutjar per l’emotiva reacció que la pel·lícula ha generat a Sant Sebastià, tant uns com d’altres fan impacte.

A hundred flowers’

També la segona de les pel·lícules a concurs presentades avui, l’òpera prima ‘A hundred flowers’ –el seu director, el japonès Genki Kawamura, ha produït alguns dels llargmetratges ‘anime’ essencials dels últims anys– també aborda una relació maternofilial problemàtica; en aquest cas, la que mantenen una dona madura la ment de la qual es va deteriorant a causa de l’Alzheimer i un fill que viu afectat per un trauma d’infància. Mentre ens va revelant els motius que han complicat durant dècades la relació entre tots dos, Kawamura abusa amb freqüència del melodrama i la sobreactuació, però a tall de compensació dota la pel·lícula d’una gran sofisticació estètica, gràcies a llargs plans-seqüència, un cuidat ús dels símbols i un muntatge impressionista que fa xocar el present amb el record i el deliri.

Sexe trist

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Sexe tristL’última de les aspirants a premi presentada aquest dimarts, ‘Pornomelancolía’, arriba a Sant Sebastià envoltada de polèmica –sí, una altra més–; el seu protagonista, Lalo Santos, va obrir en el seu compte de Twitter un fil de 12 missatges en el qual afirmava penedir-se d’haver rodat la pel·lícula, i denunciava que durant el rodatge no només no s’havia sentit cuidat, sinó que també havia sigut obligat a fer coses que no volia. La pel·lícula, convé explicar, és una barreja de documental i ficció que retrata el món del porno gai i inclou nombroses escenes de sexe –totes, en qualsevol cas, recorren a l’enquadrament, al fora de camp i els difuminats per evitar l’explicitud; Santos és un ‘influencer del sexe’ de nacionalitat mexicana que suma 220.000 seguidors en aquesta xarxa social, i que ha decidit no viatjar a Sant Sebastià. En les últimes setmanes, alguns dels seus companys de repartiment s’han manifestat per rebatre les seves acusacions i sortir en defensa del director de la pel·lícula, l’argentí Manuel Abramovich. «Lamento que Lalo no sigui aquí avui, perquè hauria sigut fantàstic haver pogut explicar junts com va ser el procés de filmació», ha afirmat avui el realitzador.

Al llarg de ‘Pornomelancolía’ contemplem una versió de Santos mentre treballa en una fàbrica, va al metge per revisar la seva càrrega viral –el personatge és seropositiu–, viatja en transport públic, fa fotos a la seva pròpia nuesa, va al gimnàs i a una discoteca i, arribat el moment, participa en el rodatge d’una pel·lícula pornogràfica, una de les escenes de la qual imagina una fogosa trobada sexual entre Emiliano Zapata i Pancho Villa; mentrestant, quan no està davant alguna càmera, se sento sol, i angoixat, i trist. Per moments fa la sensació de ser un transsumpte del Mersault creat per Albert Camus a ‘El extranjero’, algú que busca afectes que li donin significat però que es manté buit i lligat al no-res; només ocasionalment, tanmateix, arriba a ser una presència realment interessant. ‘Pornomelancolía’, això sí, funciona com a mirada desprejuiciada a la pornografia, que evita tant el voyerisme i la recerca de glamur, d’una banda, com el tremedisme i la sordidesa, de l’altra.