Pepe Habichuela: «Jo ja estic vell, però em sento en el meu millor moment»

Pepe Habichuela, o José Carmona, es defineix com «un guitarrista que ha adorat el flamenc», amb una actitud davant el gènere atenta a l’ortodòxia («la base és el primer») i oberta a les innovacions i els diàlegs amb altres músiques. «Jo no he tingut mai por de ningú. He tingut respecte», sintetitza el virtuós granadí, que ha compartit projectes amb figures del jazz i més enllà, com Don Cherry, Jaco Pastorius, Dave Holland, Max Roach i Anoushka Shankar. Pare de Josemi Carmona i oncle de dos membres més de Ketama, ha vist créixer els fills del clan Morente, Estrella, Soleá i Kiki, que l’anomenen oncle, tot i que no s’ha d’entendre literalment. «Em diuen així pel carinyo. Som com una família».

De Valderrama a Morente

Allà van ser les seves més de dues dècades junt amb Enrique Morente, amb qui va gravar, el 1977, sengles àlbums de capçalera, molt diferents entre si: l’aventurat ‘Despegando’ i el classicista ‘Homenaje a Antonio Chacón’. «L’Enrique tenia una cosa a la gola que no era normal», destaca. «Va fer unes lletres molt bones i va marcar una pauta per als joves. Jo anava darrere seu, aprenent». Com abans amb Juanito Valderrama. «Vam fer dues gires per Espanya el 1970, amb més ‘copla’ que flamenc.»

Tant Morente com el tàndem Paco de Lucía-Camarón van fer una cosa necessària, creu, «obrir les portes» perquè noves audiències accedissin al flamenc i transcendissin el circuit de «tavernes i locals petits». Escenaris aquests com el del ‘tablao’ Las Brujas, de Madrid, on Habichuela va tocar amb el recentment finat Manolo Sanlúcar. «Un altre fenomen. Una persona molt estudiosa. Sabia molts pals flamencs, i això a la llarga es nota».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

De l’exploració en el toc va passar Habichuela a la fusió amb altres músiques, a partir dels 80, amb la seva pròpia carrera en solitari (junt amb músics com Carles Benavent i Rubem Dantas) i associant-se amb figures internacionals. «Em va trucar Mario Pacheco, de Nuevos Medios, i vam fer una gira amb Don Cherry en la qual vaig aprendre molt també. Venia a veure’ns públic del flamenc i del jazz», recorda, i evoca el bolo en l’antic Zeleste del carrer Argenteria. «A Barcelona sempre ha agradat molt el flamenc. Per això hi vinc ara, per donar-li el que es mereix.»

En la seva tornada a la Mercè, que el va acollir el 2006 (quan va compartir cartell amb Ojos de Brujo), comptarà amb el seu fill Josemi, les percussions de Bandolero i tres veus, així com sengles convidats, Javier Colina i Sílvia Pérez Cruz. «Jo ja estic vell, però em sento en el meu millor moment. Estic més quallat. Fa 60 anys que tinc la guitarra a la mà. Cada dia aprèn un una miqueta més, i feina no me’n falta», reflexiona, als 77 anys, el guitarrista, de qui s’està elaborant un documental, així com un llibre biogràfic de l’especialista en flamenc José Manuel Gamboa. «Aquí continuo, lluitant amb la guitarra, perquè és el que m’agrada, veure el meu públic i donar-li el meu cor.»