Sant Sebastià consagra el talent emergent de la colombiana Laura Mora

Sovint, la pel·lícula que acaba erigint-se en la guanyadora d’un festival de cine no és la que obté els millors afalacs del jurat, sinó la que menys enemics acaba creant entre els seus membres. Dit d’una altra manera: solen guanyar les candidates que generen consens entre els jutges, i això és així especialment quan entre ells no hi ha personalismes ni autoritats molt definides. El grup encarregat de jutjar les pel·lícules que han participat en la 70a edició del Festival de Sant Sebastià encaixa a la perfecció en aquest perfil –l’havia de presidir l’actriu Glenn Close, però la seva renúncia pocs dies abans de l’inici de la competició el va deixar sense líders– i possiblement aquest sigui un dels motius pels quals el segon llargmetratge de la colombiana Laura Mora s’ha alçat aquesta nit amb la Conquilla d’Or.

I segur que un altre dels motius, i més important, és que ‘Los reyes del mundo’ és una pel·lícula formidable. Pren un arquetip narratiu d’eficàcia provada –un grup de personatges s’endinsen en la jungla a la recerca de la seva pròpia versió d’El Dorado, i després de superar duríssims obstacles comprenen que les terres promeses gairebé mai compleixen les seves promeses– i l’enriqueix a base tant de rellevància política –el seu rerefons són les amenaces i assassinats que pateixen aquells colombians que lluiten per la restitució de la terres que els van ser robades per grups paramilitars– com, sobretot, d’una constant successió d’imatges que resulten aclaparadores per la seva violència, o el seu múscul cinètic, o la seva poesia, o la seva tristesa, o la seva càrrega onírica, o el seu poder al·lucinogen, o les seves connotacions simbòliques, o diverses d’aquestes qualitats alhora.

La victòria de ‘Los reyes del mundo’, en qualsevol cas, és rellevant per dos motius més. Primer, confirma l’eficàcia del certamen donostiarra com a planter de cineastes, perquè Mora obté aquest guardó cinc anys després d’haver guanyat aquí diversos premis amb la seva ‘opera prima’, ‘Matar a Jesús’ (2017). Segon, perquè es tracta de la tercera Conquilla d’Or consecutiva que s’atorga a una dona cineasta. És a dir, en els últims tres anys han guanyat el premi el mateix nombre de dones que en el conjunt de les 67 edicions anteriors. I això, es miri com es miri, és bo.

Guardons discutits

Notícies relacionades

Cronenberg: «Em fascina el costat destructiu de l’ésser humà»

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

Pel que fa al premi especial del jurat concedit a ‘Runner’, ‘opera prima’ de la nord-americana Marian Mathias, suposa la justíssima reivindicació d’una pel·lícula que va passar de puntetes per Sant Sebastià no només a causa de la desatenció del festival –feia la sensació que l’haguessin inclòs en la programació amb calçador–, sinó també per la seva pròpia modèstia: és un llargmetratge de tan sols 76 minuts que no inclou escarafalls dramàtics i que extreu la màxima rendibilitat expressiva possible tant de la circumspecció de la seva parella protagonista, dos joves que troben en la seva amistat incipient una via d'escapament de la depriment realitat, com d’un paisatge determinat pel fang, la pluja i el vent. I també resulta comprensible el premi a la millor direcció que va obtenir el japonès Genki Kawamura gràcies a la seva ‘opera prima’, ‘A Hundred Flowers’, retrat de la problemàtica relació entre una dona madura a qui, per culpa de l’Alzheimer, se li va deteriorant la ment, i un fill que viu assolat per un trauma d’infància. Fins ara conegut sobretot per produir alguns dels llargmetratges d’anime essencials dels últims anys, Kawamura fa gala de sofisticació estètica al contemplar la seva parella protagonista com per compensar la seva excessiva inclinació al melodrama.

El palmarès acabat d’anunciar va perdent sentit, això sí, quan es van descendent esglaons. Donat el poder dramàtic que la jove Carla Quílez exhibeix en la pell d’una mare adolescent al centre de ‘La maternal’, segona pel·lícula de Pilar Palomero, és molt difícil d’entendre que el jurat li hagi fet compartir el premi a la millor interpretació protagonista amb Paul Kircher. El jove actor no mereix ser assenyalat com a culpable dels nombrosos problemes que afligeix la nova pel·lícula del francès Christophe Honoré, ‘Winter Boy’, però tampoc fa res en pantalla per mitigar-los. Pel que fa al premi a la millor interpretació de repartiment atorgat a Renata Lerman pel seu treball a ‘El suplente’, és una decisió tan desenraonada –el seu treball no permet entreveure cap talent interpretatiu– que resulta temptador interpretar-la com una recompensa a qui no només és el director de la pel·lícula, sinó també el pare de la nena, l’argentí Diego Lerman. Sigui com sigui, la seva elecció no és més difícil d’explicar que l’estatueta concedida a ‘A Woman’, del xinès Wang Chao, en la categoria de millor guió. El de Sant Sebastià és un festival potser massa acostumat a incloure pel·lícules irrellevants en la seva programació i gairebé cap de les que han aspirat a premi aquest any ho és tant com aquesta.