El rei Xavier I ha mort. ¿Qui serà el nou rei de Redonda?

Ara amb l’autor mort molts dels seus lectors es pregunten qui el succeirà perquè bàsicament l’activitat reial de Marías passava per impartir títols de noblesa als seus amics i a alguns escriptors, cineastes i artistes particularment estimats per ell, com és el cas de Francis Ford Coppola, Ray Bradbury, J. M. Coetzee, Mario Vargas Llosa, Phillip Pullman i Colm Toíbin. Duquesses, molt poques, ai, Julia Navarro i l’assagista britànica Marina Sarah Warner, entre elles. Juan Cruz va ser nomenat comissari d’agitació i propaganda i pel que sembla a Javier Mariscal li va tocar l’honor de dissenyar la bandera.

El regne li va servir també a Marías per crear un segell editorial, Reino de Redonda, que va fundar juntament amb la seva dona, Carmen López Mercader. «Potser el regnat de Redonda ha sigut un afany que el Javier va portar a terme sol, però l’editorial era un projecte compartit amb la seva dona», explica María Lynch de l’agència Casanovas & Lynch que porta els drets de l’escriptor, així com els dels dos rars autors que van precedir Marías en el tron de Redonda, M. P. Shield i John Gawsworth, tot i que al primer li falti molt poc per entrar en el domini públic. Per a l’agent, la successió està en mans de les disposicions que hauria deixat l’autor, però també en la voluntat de la viuda de donar-li continuïtat a un segell que era sobretot un reflex dels gustos i obsessions personals de l’escriptor en un catàleg que s'acosta ara als 40 títols, a una mitjana d’un o dos títols a l’any.

Tenia pensat un successor

Un membre molt pròxim del cercle d’amics de l’escriptor fa una revelació significativa: Marías no se’n va anar deixant el tron vacant. «Ja tenia pensat un successor», explica, «estava cansat i volia cedir-lo. Això es revelarà possiblement els dies vinents. També és molt probable que el títol quedi desvinculat de l’editorial». Un altre dels grans amics de Marías, el cineasta Agustín Díaz Yanes, que el va conèixer a la facultat de Filologia –tot i que la intimitat es consolidés quan tots dos tenien uns 25 anys– va ser un d’aquests notables que van arribar a un títol ducal, en aquest cas, el de Michelín, en honor al pare del realitzador que havia sigut torero i feia les seves passades sota aquest pseudònim taurí. «No veig ningú que no sigui el Javier exercint de rei de Redonda –explica el director– perquè va ser ell qui va donar a conèixer universalment aquesta història, era molt seva tot i que ell no l’hagués creat. Com a rei era molt treballador, una cosa que no abunda entre la reialesa».

De «broma seriosa» qualifica el regnat de Xavier I un altre membre del seu cercle més íntim, el poeta i narrador Luis Antonio de Villena, que recentment ha fet pública a ‘El Mundo’ una nota recent enviada per l’autor en la qual li comentava la necessitat de nomenar un successor. «Tot i que sempre li va posar una gran energia al projecte, en els últims temps es mostrava cansat i suposo que la idea el perseguia. No era fàcil fer-ne l’elecció, primer perquè necessitava algú que donés el perfil, cosa que era important, i més important encara, que la persona que s’hi comprometi ho faci amb el mateix compromís que ell, que fins i tot va arribar a arriscar diners de la seva butxaca amb l’editorial». Tant Villena com Díaz Yanes convenen que Marías no pensava en un final pròxim. «Tant ell com jo érem molt supersticiosos i senzillament no parlàvem d’això», comenta el director.

¿Amaga el comentari de la missiva enviada a Villena la intenció de cedir-li el ceptre a l’amic? Villena, duc de Malmundo, no ho creu així: «Jo no ho vaig interpretar d’aquesta manera en absolut. A mi no m’importaria però no tinc la disponibilitat ni la dedicació enorme que hi va posar el Javier i honradament no crec que cap dels ducs la tingui».

Un conte de fades

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La creació del Reino de Redonda es remunta al segle XIX en el que sembla l’inici d’un vell conte de fades. Un magnat navilier caribeny amb vuit filles volia un fill home. Quan ho va aconseguir no se li va ocórrer res millor per celebrar-ho que comprar-li al nen un illot pròxim a Antigua, descobert al seu dia per Cristòfor Colom, i coronar el seu fill com a rei del lloc. Poc després, els britànics van decidir annexionar-se l’illa al descobrir que allà hi havia fosfat d’alumini. L’estira-i-arronsa legal entre la corona i Shiel es va allargar durant dècades fins que finalment la reina Victòria va accedir a fer que fos denominat rei amb la condició que el títol estigués buit de contingut. Shiel es va convertir en un estimable escriptor de literatura fantàstica –qui ha llegit ‘La nube púrpura’ no l’oblida– i, sense descendència, i el títol  va passar a un altre escriptor encara més oblidat, John Gawsworth, que es va convertir així mateix en el marmessor de l’obra del seu antecessor i va començar el costum de repartir títols entre la intel·lectualitat anglosaxona. Va ser així com Lawrence Durrell, Henry Miller i Dylan Thomas van ser nomenats ducs de Redonda.

Borratxo fins al delírium trèmens i apressat pels deutes, Gawsworth va vendre el seu títol diverses vegades per un gots de vi als propietaris dels pubs que freqüentava i al final, molt més sobri, va cedir l’honor a John Wynne-Tysson, el tercer rei de Redonda. Quan Wynne-Tysson va llegir ‘Todas las almas’, llibre en el qual s’explica la trista història de Gawsworth, va decidir abdicar en ell perquè el càrrec li suposava molts maldecaps ja que els hostalers exigien els seus drets comprats. Cedir-los-hi a un espanyol va ser una jugada mestra, ja que Marías va internacionalitzar la història i va encunyar la llegenda. ¿Podrà sobreviure un regne de fantasia sense la presència de la persona que tot i que no el va inventar sí que li va donar carta de categoria? El temps ho dirà. Mentrestant facin les seves apostes: ¿Tornarà la distinció a Anglaterra o es quedarà en terres hispanes, tal com el descobridor a Occident d’aquelles terres, Cristòfor Colom, hauria volgut?