‘Blonde’: el mite Marilyn, despullat

Una novel·la tan desafiadora com ‘Blonde’, escrita per Joyce Carol Oates el 2000, havia de tenir en la seva transcripció cinematogràfica un director tan peculiar com Andrew Dominik. Perquè la novel·la és una ficció amb alguns elements reals abans que una biografia a l’ús sobre la famosa actriu nord-americana. Dominik ha respectat el traç pel terreny més relliscós del treball d’Oates, que presenta durant bona part del relat Marilyn Monroe / Norma Jeane com un personatge fràgil, nerviós i atemorit, vorejant la imatge pejorativa de «rossa tonta» que els productors li van atorgar i amb la qual, d’altra banda, i possiblement amb el seu pesar, va triomfar als 50. Dominik ha hagut d’alleugerir passatges, eliminar personatges i sintetitzar conflictes, ja que malgrat que duri 166 minuts, la novel·la d’Oates arriba a les 900 pàgines. Enfrontar-se a Marilyn no és tasca fàcil. ‘Blonde’, novel·la, és molt bona. ‘Blonde’, pel·lícula, és una adaptació molt intel·ligent.

Dominik barreja tons, atmosferes, formats –quadrat, panoràmic, scope–, color i blanc i negre, veu subjectiva i en tercera persona. Els primers minuts, concernents a la relació de la petita Norma Jeane amb la seva desequilibrada mare, són un film de terror, incòmode i pertorbador, amb una imatgeria trasbalsada que compta amb moments tan inquietants com el de la pluja de cendra en la qual s’endinsen mare i filla amb cotxe durant un incendi a Los Angeles.

Notícies relacionades

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

La guerra, un espectacle multiusos

Un altre passatge esplèndid és el que concerneix la relació triangular entre Marilyn, Charles Chaplin Jr. i Edward G. Robinson Jr., fills de cèlebres actors, amants, els homes de la seva vida segons va escriure Oates sobre Marilyn i filma Dominik en estilitzats plans de desig, festa i estima: un dels pocs passatges en què Marilyn pot ser feliç formant amb els dos amics el trio que es va autobatejar ‘Els Dioscurs’.

Ana de Armas segueix els passos d’altres actrius que han incorporat Marilyn com Theresa Russell (‘Insignificance’), Michelle Williams (‘La meva setmana amb Marilyn’) i Ashley Judd i Mira Sorvino (desdoblades a ‘Norma Jean & Marilyn’). De Armas també assumeix riscos, ja que donar vida a un mite no és tasca fàcil, i hi surt triomfadora molt més enllà de la semblança amb Marilyn després del minuciós treball de maquilladors i perruquers. Expressa molt bé la fragilitat i fins i tot accepta el repte de dialogar de tu a tu amb els veritables actors que van donar rèplica a Marilyn a ‘Ningú no és perfecte’ i altres films: Dominik incrusta digitalment De Armas en plans de les cintes originals, com si el passat i el present, la realitat i la representació, fossin una sola cosa.