Gegants de la història del còmic prenen Barcelona al CaixaForum

Més de 350 peces, de les quals 300 són valuosos originals de grans mestres de la historieta, la majoria de la col·lecció del galerista Bernard Mahé, també comissari de la mostra, que ha comptat amb l’assessorament d’Iván Pintor i Vicent Sanchis, permeten veure exemples del treball de mestres indiscutibles del novè art d’Europa i Amèrica com Hergé, Moebius/Giraud, Will Eisner, Quino, Frank Miller, Alan Moore, Hugo Pratt, Robert Crumb, Chris Ware, Charles Burns, Jack Kirby... Però també d’indiscutibles del còmic espanyol, com els que un dels seus capdavanters,Paco Roca, homenatja en un diorama expressament concebut per a l’ocasió per l’autor d’‘Arrugas’, en el qual des del seu escriptori de dibuix mira col·legues que ja no hi són –Purita Campos, Miguel Gallardo i Escobar– i altres que continuen donant guerra vinyeta rere vinyeta –Max, Ana Miralles, Laura Pérez Vernetti, Ibáñez i Jan– i avisa des del títol: ‘Ni están todos los que son…’.   

 

No falten les noves generacions, amb una brillant representació d’autores, amb noms com María Medem, Ana Galvañ (que firma el cartell de l’exposició), Marta Cartu, Ana Penyas o Marta Altieri, el còmic digital de la qual, ‘Joselito’, tanca, mirant al futur, el cercle d’un recorregut cronològic que s’inicia el 1896. És l’any en què Richard Felton Outcault va dibuixar la pàgina exposada de ‘The Yellow Kid’, considerat el primer còmic modern per utilitzar per primera vegada bafarades de text (això, tot i que de la narració seqüencial existeixin antecedents a les pintures rupestres, l’art egipci o el de l’Edat Mitjana). 

Els pioners

Al costat d’una de les tires més antigues conservades de ‘The Yellow Kid’ (que va donar veu a la gent del carrer sent símbol del periodisme sensacionalista, d’aquí ve el nom de ‘premsa groga’) i de ‘Little Nemo in Slumberland’, hi ha mostres del popularíssim ‘Krazy Kat’ de George Herriman (del qual eren fans des de Picasso a Joyce i Kerouac). Totes, sèries que es van prodigar en pàgines dominicals i tires diàries en la premsa de masses nord-americana des de principis del segle XX, dirigida per grans editors com Pulitzer i Hearst.    

Dels orígens, la mostra salta a la coneguda com a edat d’or del còmic nord-americà, època marcada pel ‘crac’ de 1929 i la Segona Guerra Mundial, amb sèries com ‘Dick Tracy’, de Chester Gould, i l’humor de personatges de Disney com Mickey Mouse o l’Ànec Donald, amb autors com Frank Gottfredson o Carl Barks, o el Popeye d’Elzie Crisler Segar. I el còmic d’aventures, com a fórmula d’evasió de la Gran Depressió: impagable un original de ‘Prince Valiant’, de 1937, que el seu autor, Hal Foster (dibuixant també de ‘Tarzan’), dedica com a regal a un altre gran, Alex Raymond, les pàgines de ‘Flaix Gordon’ del qual llueixen a la paret pròxima. 

Al costat d’ells, planxes de ‘Betty Boop’, de Bud Counihan, o ‘Terry y los piratas’, cròniques bèl·liques que van aconseguir la barbaritat de 200 milions de lectors, obra de Milton Caniff. Una de les seves pàgines de 1947 de ‘Steve Canyon’ seria analitzada al mil·límetre per Umberto Eco en el seu assaig ‘Apocalíptics i integrats’ (1964). I, és clar: ‘The Spirit’ (1941), de Will Eisner, que encunyaria el terme «novel·la gràfica».      

Univers superheroic

Continuen el recorregut els superherois, amb el ‘boom’ del format de ‘comic book’ i el seu primogènit, Superman. Al mig de la sala, una estructura il·luminada d’una gran ciutat, que bé podria ser Gotham, mostra la silueta masculina d’esquena. A l’altre costat, aquesta mateixa figura porta capa i evoca un emmascarat. ¿Batman? Que jutgi el visitant (la factoria DC, sempre vigilant de les reproduccions dels seus personatges, no cedeix les imatges així com així). Però el cavaller fosc sí és en alguns originals de Neal Adams, flanquejat per les icones de Marvel (que surten junts en un pòster de John Buscema de 1998), entre ells, el Capità Amèrica, Els venjadors, un Spiderman de John Romita o un altre de Steve Ditko, Els quatre fantàstics (Jack Kirby), ‘Watchmen’ ... 

La factoria Bruguera

Ara l’exposició salta a un espai que intenta condensar el còmic a Espanya. Hi ha el diorama de Paco Roca i el bloc de ‘13, Rue del Percebe’ sostenint al seu revers la factoria Bruguera, amb Vázquez, Ibáñez, ‘Polzet’... A les parets, la portada de l’Almanac 1919 del ‘TBO’, obra d’Opisso, una pàgina central de ‘La família Ulisses’, de Benejam, o exemples de ‘Florita’, d’una de les dibuixants pioneres, Carme Barberà.  

Exemples de la propaganda franquista com ‘Flechas y Pelayos’, però també El Guerrero del Antifaz o ‘El Capitán Trueno’, d’Ambrós i Víctor Mora, castigats per la censura. Als 60, Carlos Giménez i les seves magnes cròniques de postguerra i dictadura amb exemples de ‘Todo 36-39. Malos tiempos’ o ‘Paracuellos’. Se succeeixen obres d’Enric Sió, Esteban Maroto, Purita Campos i el seu ‘Esther y su mundo’, el ‘Torpede’ de Jordi Bernet, o una portada per a ‘El mercenario’, de Vicente Segrelles. I la potència de l’‘underground’, amb Max, Nazario, Montesol o Miguel Gallardo i Juanito Mediavilla amb el seu ‘Makoki’. No hi falten el Roco Vargas de Daniel Torres, ni el gat detectiu de ‘Blacksad’, de Juanjo Guarnido, creat amb Juan Díaz Canales.  

Continua el viatge per la potència del còmic francobelga, que es va vertebrar a les revistes ‘Tintin’, ‘Le Journal de Spirou’ i ‘Pilote’, on es va popularitzar Astèrix, els moments clau dels irreductibles gals del qual reflecteixen diverses pàgines. Entre diversos originals d’Hergé, un de 1954 de Tintín d’‘Hem caminat damunt la Lluna’, que bé podria valer entre dos i tres milions d’euros, apunta Sanchis, i un esbós a llapis de ‘Les joies de la Castafiore’ juntament amb el resultat ja tintat. El segueixen exemples de l’Spirou d’André Franquin o dibuixos de Jacques Tardi. I d’un altre gegant: Jean Giraud, amb el seu antiheroi del western Blueberry, i la seva altra cara: Moebius, amb una cobejada doble pàgina de la batalla d’Arzack a la zona dedicada al fantàstic, on també regnen Richard Corben o les hipnòtiques arquitectures de François Schuiten. 

La pedrera italoargentina

Una altra sala destaca la puixant pedrera italoargentina, amb, d’una banda, l’empremta del marí Corto Maltés d’Hugo Pratt, l’erotisme de Milo Manara o Guido Crepax i el compromís de Vittorio Giardino i, de l’altra, els clarobscurs d’Alberto Breccia o, per primera vegada a Espanya, tires originals de la Mafalda de Quino. En una, certificant, com no, ja als 60, que el món «és un desastre».   

Tanca el recorregut un espai eclèctic que aglutina alguns creadors clau de l’últim mig segle. Al costat de noms del panorama nacional com Keko, Jaime Martín, Javier Olivares, Rubén Pellejero, Laura Pérez Vernetti, Santiago Sequeiros o Laura Pérez, treballs d’Art Spiegelman, Charles Burns, Frank Miller (exemples de ‘300’ o ‘Sin City’), Charles M. Schulz i els seus ‘Peanuts’, una tira de ‘Calvin&Hobbes’, de Bill Watterson, l’‘underground’ de Robert Crumb i Gilbert Shelton, o els revolucionaris Scott McCloud i Chris Ware.  

Cotitzacions a l’alça

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

En conjunt, una aclaparadora col·lecció d’originals que des de les parets d’un centre museístic apel·la tant a l’incondicional del còmic com al públic en general i reivindiquen el valor d’un art vist durant anys com a popular, infantil, efímer i poc transcendent. Originals que, apunta el comissari i col·leccionista Mahé, cada vegada es cotitzen més: «En els últims anys els preus s’han multiplicat per cinc, sobretot després de les estrenes en cines i plataformes, com s’ha vist amb ‘Sandman’. Abans els originals no els valoraven ni la majoria dels autors, que només veien important ser llegits per milions de persones. Molts van ser destruïts o cremats durant la guerra». Uns originals l’exposició dels quals avui hauria d’instar a la recerca, lectura i gaudi de les obres que remeten.

En paral·lel a la mostra, el CaixaForum organitza el cicle ‘La vida en vinyetes’, coordinat per Mery Cuesta, xerrades sobre els llaços amb la música, el cine o la gastronomia.