‘Moonage daydream’: el geni inabastable (i immortal) de Bowie

‘Moonage daydream’, l’intrepidíssim homenatge cinematogràfic a la seva figura presentat aquest dimarts al Festival de Cannes fora de concurs, contempla aquestes quatre dècades i mitja de metamorfosi constant. Completada al llarg de cinc anys a partir de milers d’hores de material d’arxiu, ha sigut dirigida per Brett Morgen, documentalista expert que en el seu llargmetratge immediatament anterior, ‘Kurt Cobain: Montage of heck (2015), ja va donar el tipus d’enfocament impressionista que vehicula la nova pel·lícula.

Informació atomitzada

En altres paraules, ‘Moonage daydream’ no ofereix una narració biogràfica, sinó només peces d’informació atomitzades a través de fragments de converses que Bowie va mantenir en vida, moltes de naturalesa espiritual i filosòfica –«Dimarts era budista i divendres em vaig interessar per Nietzsche», se li sent comentar en un moment de la pel·lícula sobre la transitorietat de l’existència–, sobre un ‘collage’ calidoscòpic que recorre èpoques a través de successions i superposicions d’imatges en bona mesura mai abans vistes, animacions abstractes i al·lusions visuals a artistes com ara Méliès, Kubrick, Murnau, Eisenstein, Oshima, Kandinsky, Pollock i Bacon.

També, òbviament, abunden els fragments d’actuacions musicals, des dels concerts de Ziggy Stardust and the Spiders From Mars a principis dels 70 fins als de les seves gires de mitjans i finals dels 90 amb els discos ‘Outside’ i ‘Earthlings’.

Tresor musical

En total, 48 cançons comparteixen més o menys presència; la primera a sonar és ‘Hallo spaceboy’, i ‘Memory of a free festival’ clou la pel·lícula. Poc o molt, inevitablement, la selecció efectuada per Morgen difereix de la que hauria escollit qualsevol altre fan de l’artista –aquest cronista troba a faltar la inclusió de ‘Station to station’– però, en qualsevol cas, és espectacular. Al ritme marcat per aquest tresor musical, ‘Moonage daydream’ avança trepidant i sense donar treva a l’espectador al llarg dels 140 minuts de metratge. Això potser vol dir que esgotarà aquells espectadors no especialment preparats per seguir-li el pas, però els fans acèrrims lamentaran que no duri 140 minuts més. No hi ha dubte que al mateix Bowie li hauria encantat; al cap i a la fi, com ell mateix explica en la pel·lícula, entenia la seva música com «un púding d’idees», i va intentar «donar inici al segle XXI el 1971». 

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

La gran idea que la pel·lícula articula és que la vida de Bowie va ser un pèndol, que el va mantenir oscil·lant entre la seva necessitat de connectar amb la gent i la de distanciar-se; així s’explica, per exemple, que els experiments compositius que va portar a terme a Berlín junt amb Brian Eno donessin pas al seu gir cap al populisme a través de cançons com ‘Let’s dance’ i ‘Modern love’, que el van convertir en una superestrella i van demostrar que, després de passar anys mirant insistentment d’imposar els seus gustos al públic, havia decidit començar a donar-los el que volien.

Vida personal

Per descomptat, Bowie va continuar recorrent etapes i va recuperar l’afany experimentador, però ‘Moonage daydream’ hi passa de puntetes. Així mateix, són comptades les incursions en la vida personal de l’artista. Es tracta, doncs, d’un retrat conscientment incomplet, que captura l’esperit del protagonista però assumeix que, per encapsular tota la immensitat anomenada David Bowie –Ziggy Stardust, Aladdin Sane, Profeta Cec, etcètera, etcètera, etcètera– no n’hi hauria prou ni amb una dotzena de pel·lícules.