Crítica de ‘Moonage daydream’: ¡Bowie, Bowie, Bowie!

¿Com captar en un sol documental una figura tan inaprehensible, i tan associada als constants canvis de personalitat, forma i gènere, a l’experimentació personal i creativa i a la transgressió de límits com David Bowie? Fins i tot més que la seva formidable no-ficció sobre Kurt Cobain, ‘Cobain: Montage of heck’ (2015), la nova pel·lícula de Brett Morgen rebutja l’enfocament factual a la recerca d’una mirada impressionista; no és una biografia sinó un enorme ‘collage’ de fragments de pel·lícules, aparicions televisives i concerts, pintures, dibuixos, fotografies, vídeos musicals, sessions fotogràfiques, peces d’animació, campanyes publicitàries i, per descomptat, dotzenes de cançons extraordinàries reproduïdes a tot volum.

Pot ser que el seu desinterès per la claredat expositiva descol·loqui els seus espectadors menys motivats, però sens dubte el seu posicionament heterodox es presenta com el més respectuós a un artista inexplicable que, diem-ho, sempre es va mostrar voluble i sotmès a la reinvenció. Tot i que Morgen dona l’esquena a les facetes menys amables del seu homenatjat –la seva addicció a les drogues als 70, els seus coquetejos amb la iconografia nazi–, això no li impedeix oferir un retrat polièdric de l’home fal·lible sovint ocult darrere d’una criatura alienígena mentre ens embolcalla amb un cicló d’imatges i sons. ‘Moonage daydream’ té potencial per convertir en fans de Bowie els qui encara no ho són, i per fer que la resta de nosaltres assolim l’èxtasi.