Chuck Palahniuk: «Em sembla dolç que els fans es facin tatuatges sobre la meva obra»

Pràcticament mai. Durant molt temps sí que pensava en el meu editor, que patia d’asma. Si aconseguia fer-lo riure intensament es veia obligat a utilitzar el seu inhalador. Cada vegada que li enviava un text nou trucava al seu assistent i li preguntava quantes vegades havia tret l’inhalador.

Deu ser que confiava en el seu editor i el veia com una representació dels lectors, ¿no?

No. Simplement intentava matar de riure el meu editor.

Sembla donar a entendre que el cine és en l’actualitat una forma narrativa superior a la literatura, o almenys millor adaptada als temps.

No és això el que penso. Poso molts exemples de pel·lícules perquè accepto que la majoria de la gent ha vist més pel·lícules que llibres ha llegit. Si es pot ensenyar una tècnica narrativa a través d’una pel·lícula, ho faig sense problema. El cine em sembla molt pitjor del que era. Quan jo era un xaval, als anys 70, les pel·lícules que es consideraven cultura superior eren realment per a adult i hi havia molt poques pel·lícules infantils bones. Ara, en canvi, tinc la sensació que gairebé totes les pel·lícules es fan per a xavals. Hi ha molt poques pel·lícules sofisticades.

¿Pot assegurar que les experiències pròpies i del món literari que explica són reals? Per exemple, Stephen King dedicant llibres amb la seva pròpia sang o els desmais entre el públic en les seves lectures del relat ‘Tripas’?

Tot és absolutament cert aquí. I en els meus llibres de ficció pràcticament no invento res. No tinc imaginació.

¿Té un truc perquè la gent li expliqui històries tan bèsties i sovint íntimes?

En bona mesura es deu al fet que jo m’exposo a través d’històries que em rebaixen, que no em deixen precisament en bon lloc, i això dona permís a la gent per explicar-me històries que probablement no explicarien a una altra persona.

¿Quin ha sigut el seu moment de més glòria en un esdeveniment literari?

Una lectura del relat ‘Zombie’ a la Universitat de Wisconsin, a Milwaukee, a la qual van assistir centenars d’estudiants. En un moment de la lectura vaig començar a sentir sanglots entre el públic. Em vaig refrenar, però no vaig poder evitar aixecar la vista i el que vaig veure em va omplir d’orgull: desenes de joves plorant a llàgrima viva.

¿I el pitjor moment?

En una llibreria d’El Cajón, a Califòrnia, un grup de persones va exhibir pancartes contra mi en les quals per exemple se m’acusava d’haver violat i assassinat una nena de nou anys. I després em van llançar ratolins de laboratori que van morir a casusa de l’impacte. Tot això ho van fer com una broma. Va ser terrible.

¿Se sent a gust en els cada vegada més espectacularitzats actes de promoció literària, així és almenys als Estats Units?

Sí, fa que siguin més emocionants i ja estava començant a avorrir-me una mica. Estic a favor dels esdeveniments impactants, per passar-ho bé.

¿Es va sentir malament quan es va introduir en grups de teràpia o xats eròtics per investigar?

No perquè tenia molt clar que mai utilitzaria la història real d’una persona o el seu nom. El que buscava eren idees i sobretot aprendre com la gent formulava aquestes intimitats.

Segons vostè, tots ens acollim a un estereotip en la nostra infància, adolescència i joventut. ¿A quin es va acollir vostè?

Al del noi divertit o al del noi llest. Probablement més al del noi divertit.

Compta que un sastre de Brooks Brothers va fer per vostè sense saber-ho el que un terapeuta jungià no havia pogut fer cobrant-li una pasta.

La meva mare acabava de morir de càncer i jo m’havia ocupat d’ella. Vaig visitar un terapeuta per superar el dol però no va servir de res, tampoc semblava esforçar-s’hi molt. Però mentre el sastre de Brooks Brothers marcava amb guix els arranjaments que necessitava una jaqueta i posava agulles aquí i allà, amb mi dins, em vaig sentir feliç i acompanyat. Vaig començar a anar cada setmana a comprar-me roba a Brooks Brothers i em vaig adonar que aquest sastre em feia sentir com em feia sentir la meva mare, que ens feia la roba als meus germans i a mi. Ho explico com un exemple de com els nostres cossos tenen una memòria que els nostres cossos han oblidat.

¿Ha viscut altres moments guaridors de ferides del passat?

Tant com guaridors no ho sé, però cada vegada que oloro paper de fax o fotocopiat em remunta a l’escola, on s’imprimia amb ciclostil. Les olors són poderoses. Jo vaig saber que els meus pares estaven enamorats perquè de vegades, després d’una llarga dutxa, la meva mare sortia fent olor de Wind Song, un perfum de Prince Matchabelli, i de laca.

¿Té gos?

Una gossa. Es diu Egg i és una Boston Terrier.

¿Què fa amb ella quan està de gira?

Ara està amb uns amics.

Posa com a exemple de frase carregada de veritat i que per tant dona gran autoritat a l’autor una d’Amy Hempel: «El que volen els gossos és que ningú marxi mai».

Bona, ¿eh? A partir d’allà podria escriure una enciclopèdia sobre gossos i ningú posaria en dubte res. És una escriptora increïble.

¿Com ha influït la música en la seva manera d’escriure?

Si tinc un do, és el d’escoltar una cançó una vegada i recordar la lletra sencera, i sobretot el tenia de nen. És el meu únic talent natural. El mateix amb els poemes. Crec que les tornades i les repeticions de les cançons són presents en la meva escriptura. El ritme implacable de les caixes de ritmes bastant utilitzades en el punk dels anys 80 també va ser una influència, durant temps vaig intentar reproduir-lo.

¿L’inquieta que els seus fans es tatuïn la seva firma o frases dels seus llibres?

No només això, alguns també es fan escarificacions. Però al contrari, em sembla dolç. Són marques identificadores que es fan per ser reconeguts per afins i establir relacions. [Palahniuk mostra en el mòbil tatuatges de fans relacionats amb la seva obra i en busca un en concret, però no el troba, així que haurem de conformar-nos amb la descipcion que dona]. Bé, és el meu rostre tatuat al pit d’un home que porta una arracada a un mugró, i queda com si jo tingués un pírcing al nas.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

¿Ha presenciat episodis d’enveja entre escriptors en trobades literàries?

Algun, però tot i que pel llibre pugui semblar el contrari viu bastant al marge de l’ambient literari a Portland. El que sí que puc dir és que sovint els escriptors considerats més grans són els més insegurs.