Melendi, el ‘col·lega’ que continua omplint el Palau Sant Jordi de Barcelona

Melendi es deu haver pres un descans a ‘La Voz Kids’, però continua ben viva la seva entesa amb audiències àmplies com la que aquest dissabte ha omplert el Palau Sant Jordi, amb 18.000 assistents, segons la promotora The Project. Nit de col·leguisme en gran amb aquest veí del costat que ha crescut a la vista i vol compartir el seu procés de maduració (43 anys ho contemplen), ara a cavall de l’àlbum ‘Likes i cicatrices’, amb la seva pulla a la tirania de les xarxes socials.

La cançó titular ha obert la nit amb versos, com dirien els nous plans acadèmics catalans, «en procés d’assoliment», rimant, per exemple, «algoritmo» amb «ritmo», i «nube» amb «YouTube», sobre una base pop-rock frondosa, empastada per set instrumentistes molt professionals. Però cal dir que Melendi no ha confiat gaire en el seu nou disc, del qual només ha ofert un altre tema (‘La electricidad’, el seu duet amb Aitana), abans de començar a mirar cap enrere de manera galopant.

 

Veure’s les cares

 

L’obra de la seva era moderna tendeix al pop, amb alguna barreja llatina, però les seves velles rumbes tiren, fins i tot les de quan solia posar-se ‘estopero’, com ‘Un violinista en tu tejado’, que va poser dret el Sant Jordi en aliança amb ‘Caminando por la vida’. Melendi com a ídol pròxim i humil: ha celebrat el «petit miracle» del concert després de «la travessia del desert d’aquest virus», ha agraït haver vingut a veure «un cantant que no canta tan bé» i ha insistit a acostar-se com fos al públic demanant il·luminació als tècnics: «llum, llum, vull veure-us les cares, és important per a mi».

El carpe diem ha sigut la màxima, amb crides a «viure el moment» i a no prestar més atenció de la indispensable a la «mala notícia que ens morirem». Un dia o altre, sí, però no aquesta nit, amenitzada per sentits números rockers (‘Calle La Pantomima’), aturades semiacústiques (‘Sin remitente’) i girs tropicals (‘Desde que estamos juntos’). Més interacció amb el públic, sempre tractant-lo de vostè, a l’estil Ismael Serrano: «¿Qui d’aquí ha tingut més de dues parelles serioses a la vida? ¿I tres? ¿I quatre?». Caldria definir «seriós», escolti. Declaracions de compromís artístic: «Quan faig una cançó m’importa massa com us arriba a vosaltres». I l’espontani, de nom Adrià, atrevint-se a entonar amb notable perícia ‘Destino o casualidad’.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Una altra veu, aquesta de plantilla, la de Neus Ferri, alacantina d’Alcoi, va tenir el seu merescut moment de focus cantant la primera estrofa de ‘Tocado y hundido’, un d’aquests temes de la seva branca cabalosa, com ‘Cenizas en la oscuridad’. Peces una mica sabinianes, tot i que la palma se la va emportar ‘Canción de amor caducada’.

Sí, Melendi arrossega tota una tradició de cantautoria urbana, tocada per versos amb halo sincer, com els que van consumar la sessió: ‘La promesa’, ‘Yo me veo contigo’, ‘Cheque al portamor’ ... I el seu és un èxit que ens recorda que la noció de prestigi és vidriosa i que la música, de vegades, s’expressa i comunica més enllà dels confins del pentagrama.