‘Blonde’ i el cinquè aniversari del MeToo

La sororitat, aquest concepte fins aleshores difús, va cobrar un veritable sentit. Les dones es van unir, van aportar les seves declaracions i van ajudar a destapar les atrocitats comeses pel magnat de Hollywood Harvey Wenstein. Juntes van destapar el monstre (n’hi ha per tot arreu) i van aconseguir que les relacions de poder trontollessin. Com deia Isabel Coixet quan va presentar recentment al Festival de Sant Sebastià el documental ‘El sostre groc’ (sobre els abusos comesos a l’Aula de Teatre de Lleida), les tàctiques del depredador sexual són sempre les mateixes, però es normalitzaven d’una manera que convertia les víctimes en culpables. Per fi aquest sentiment es desterrava i sortien a col·lació testimonis de milers de dones en xarxes que van compartir en primera persona les seves experiències, una cosa de la qual també es va amarar la literatura i la ficció audiovisual.

Notícies relacionades

A favor i en contra: ¿és ‘Blonde’ un devessall de sadisme o un incòmode mirall de Hollywood?

Joyce Carol Oates, la mare de la Marilyn de Netflix, defensa ‘Blonde’

Es van començar a posar sobre la taula temes fins al moment ambigus com el del consentiment i les creadores van iniciar un procés d’empoderament a l’hora d’apropiar-se de les seves històries i donar-los veu. Va ser un altre pas endavant, el de les dones apropiant-se dels seus relats, una cosa que ha propiciat tota una nova generació d’escriptores, de directores i de guionistes que han contribuït a llançar una mirada diferent que ha contribuït a enriquir la nostra mirada cap al món en el qual vivim.

Per això potser resulta tan feridor el cas de ‘Blonde’, una pel·lícula que segurament no hagués suscitat cap suspicàcia fa 10 anys, però que en aquest moment suposa un pas enrere en la manera en què es representa la dona a la pantalla. La perspectiva que aporta Andrew Dominic resulta denigrant per la seva naturalesa misògina, una cosa que no oculta en cap moment i que s’encarrega fins i tot de reivindicar en primers plans d’una explicitud i sordidesa realment denigrants. Resulta preocupant que aquest procediment sigui aplaudit per molts com una obra d’art. Situar la dona en un constant qüestionament, sotmetre-la a ignomínies i utilitzar el llenguatge cinematogràfic per rebaixar-la resulta d’una impudícia insultant. És igual que sigui Marilyn Monroe, perquè en el fons, parla de totes nosaltres i del calvari històric a què ens ha sotmès aquesta òptica masculina profundament perversa.