A favor i en contra: ¿és ‘Blonde’ un devessall de sadisme o un incòmode mirall de Hollywood?

A favor de ‘Blonde’, per Nando SalvàPer reivindicar ‘Blonde’ no n’hi ha prou amb ressaltar la intrepidesa amb què el seu director, Andrew Dominik, esquiva les gastades convencions del gènere biogràfic darrere un enfocament expressionista, menys orientat a relatar uns fets que a il·lustrar un fenomen, Marilyn Monroe, tan massiu com pertorbador; ni amb destacar la hipnòtica fluïdesa amb què la pel·lícula combina el color amb el blanc i negre mentre alterna formats de pantalla, velocitats i graus focals a fi de reflectir el terrorífic deteriorament psicològic del seu protagonista a mesura que la màscara (Marilyn) va devorant el rostre (Norma Jeane); ni amb admirar el seu enginy a l’hora de reproduir la iconografia que Monroe va generar i es manté en l’imaginari col·lectiu tot i que, això sí, convertint-la en significant d’abús i cosificació; ni tan sols amb rendir-se a la interpretació d’Ana de Armas, tan precisa en la seva captura de la tensió entre una superfície rutilant i una interioritat trencada, i tan eloqüent sobre la creativitat, la intel·ligència i la tendresa del seu personatge, que espanta.

No, amb això no n’hi ha prou. Perquè no serveix per explicar per què, mentre transita de la infància a l’estrellat i de l’estrellat a la mort, la Marilyn de ‘Blonde’ pateix tal successió d’abusos, agressions i humiliacions, tanta misèria, que Dominik ha acabat sent ferotgement acusat de contribuir a l’explotació que pretén denunciar.

Notícies relacionades

El culet de Marilyn en l’era del Me Too

‘Blonde’: el mite Marilyn, despullat

Com a estratègia de defensa del seu protagonista, és un mètode arriscat i qüestionable; seria absurd sostenir el contrari. Ara bé, veure en ell misogínia i intencions depredadores és passar per alt l’extraordinària complexitat conceptual de la pel·lícula, l’assumpte principal del qual no és tant una actriu com el brutal procés de manipulació i deformació que la imatge d’aquesta actriu va patir, a mans tant dels homes poderosos que van passar per la seva vida com dels espectadors, els biògrafs i els agents culturals que des d’aleshores ens hem adjudicat la propietat col·lectiva de la seva figura i el dret a convertir-la en un mer recipient dins del qual dipositar desitjos, expectatives i fantasies. ‘Blonde’ ens confronta de manera violenta amb el mal que aquesta rapacitat va causar a la seva vida i a la seva memòria, i ens obliga a assumir la nostra responsabilitat. 

En contra de ‘Blonde’, per Beatriz Martínez

En contra de ‘Blonde’, per Beatriz MartínezBenvinguts al malson, al conte de terror patit per una dona per culpa dels homes, en el qual és abandonada, humiliada, violada i reduïda a la seva mínima essència únicament com a carn, com a objecte de desig sexual, com a icona malsana. Benvinguts a la mirada d’Andrew Dominik al voltant d’una dona, Marilyn Monroe (Norma Jean), a qui veiem de manera explícita (i reiterada fins a l’extenuació) humiliada, violada i reduïda a objecte sexual.  La majoria dels biopics treuen a la llum les llums i les ombres dels seus protagonistes (fins i tot els més lliures), però en aquest cas el director sembla només interessat a mostrar l’escabrós a través de la mirada cap a un cos que és utilitzat com un sac de boxa per colpejar fins a fer sang. Un cos que a més és mostrat de manera impúdica fins a arribar a moments de repulsiva barroeria (com aquests terribles plans vaginals).  Resulta pertorbador acostar-se a ‘Blonde’, un espectacle de les atrocitats on se sotmet la dona a la mirada del ‘male gaze’, la d’un home que busca deliberadament la truculència per rabejar-se amb el seu personatge femení fins a denigrar-lo fins a límits insospitats, i que el converteix així en víctima d’un sistema patriarcal que ell s’encarrega d’alimentar amb la seva mirada profundament tèrbola i, fins i tot, sàdica.  En l’aparell formal, Andrew Dominik intenta allunyar-se dels convencionalismes del gènere, però ho fa de manera errònia, gratuïta i efectista, abraçant sense pudor el sensacionalisme. Tot resulta bast i xavacà, fins a arribar a moments vergonyants com els diàlegs de la protagonista amb els seus diferents fetus que li supliquen per la seva vida. En temps post Me Too, és una pel·lícula que retarda la lluita feminista fins a nivells retrògrads, i que cosifica la dona i la redueix a la seva relació amb els homes i obvia qualsevol aspecte significatiu de la seva figura, sens dubte molt més complexa del que veiem en pantalla: una màrtir al servei d’un director despietat.