Joyce Carol Oates, la mare de la Marilyn de Netflix, defensa ‘Blonde’

D’una banda, va ser una de les favorites al Pulitzer, va guanyar el National Book Award i va ser saludada com una mostra més de la gran novel·la nord-americana –una entelèquia que fins al moment només havia sigut privativa d’ells, els novel·listes homes. De l’altra, va rebre, entre d’altres, tremend trasbals de la ‘mare de tots els crítics’, la totpoderosa Michiko Kakutani de ‘The New York Times’ –que no els confongui el nom japonès, ella és nord-americana– que va rebutjar la novel·la en uns termes molt semblants als utilitzats ara cap a la pel·lícula i amb acusacions de tenir el «propòsit mercenari de bolcar sensacionalisme en la història» de Marilyn.

Entre la nena i el mite

 Quan Oates va publicar la seva novel·la ja feia temps que perseguia el fantasma de Marilyn. Concretament se li havia aparegut en el 2015 a través d’una fotografia on la jove Norma Jeane, estudiant de secundària que acabava de guanyar un concurs de bellesa, somiant amb un futur, està lluny d’imaginar-se en què arribaria a convertir-se. En aquesta bretxa, la nena que va ser i el mite d’utilitzar, tirar i destruir en el qual es va acabar convertint, va construir aquesta novel·la terrible.

 En una entrevista a la revista ‘Time’, Oates va explicar que volia fer amb ‘Blonde’ una cosa semblant al que Melville va fer amb ‘Moby Dick’. Totes dues són epopeies, amb una víctima ritualitzada en el seu interior. La balena és víctima de la natura, l’altra ho és de les fantasies masculines del segle XX, sacralitzades pel sistema de Hollywood. A la novel·la, està perfectament clar que Oates ha escrit una obra de ficció, un conte de fades gòtic que acaba malament, i ho especifica clarament en el pròleg perquè ja llavors, fa 20 anys quan no llegíem amb tanta literalitat com ara, sabia que no seria ben interpretada.

 Una altra gran fallada d’Oates per als seus detractors és la seva manera directa i dolorosa d’utilitzar la violència, ¿potser perquè és dona? La nord-americana té en el seu historial algunes de les pàgines de més insuportables lectura sobre el tema i les seves conseqüències. L’assumpte de la violació marca obsessivament les seves històries. Per a Oates –una dona d’aspecte delicat i cara de bruixa bona– la violació és el pecat original de les relacions entre homes i dones. La seva idea és que si nosaltres som les víctimes per què no serem nosaltres les propietàries del relat. Se l’ha acusat de ‘gore’, rebaixant les seves intencions a una mera espectacularització, i se l’ha llegit malament. Fa 20 anys quan encara s’estava lluny de tirar de manta del ‘Me Too’, ella revelava profèticament l’obscena utilització del cos de les actrius per part de productors indesitjables.

 ¿Cal afegir que és una dona molt valenta, que ha construït el seu treball incansablement i que malgrat no haver participat en el guió de la pel·lícula de Dominik, ha sigut la primera a sortir a la palestra de Twitter –Oates no només escriu llibres sense parar, també tuiteja com una metralladora– per defensar aquest?: «La cruel explotació de Marilyn per part, entre d’altres, de John F. Kennedy, és ben coneguda pels seus biògrafs, però el tractament en pantalla és difícil de veure per a alguns espectadors, així que suggereixen que no el vegeu», ha escrit irònicament. Només hi ha una manera de tenir un judici propi: llegint i veient.

 

 

 

 

 

Notícies relacionades

Nathy Peluso, Maria Arnal Skrillex i Arca actuaran al Sónar 2025

Olivier Assayas: "La pandèmia va acabar sent el símbol d’un fracàs col·lectiu"