Totes som Annie Ernaux

El jo més difícil de construir en la literatura és el que parla, en realitat, de l’altre. Es tracta del gènere autobiogràfic, si és necessari recórrer a les etiquetes, més impersonal i col·lectiu, és a dir: social. I aquest és l’enorme poder, transformador, a més, de la literatura d’Annie Ernaux (Lillebonne, Normandia, 1940), flamant premi Nobel de Literatura 2022.

La seva escriptura, que alguns, sempre crítics, encasellen com a autoreferencial, aconsegueix el que molt pocs autors fa dècades que intenten sense parar de parlar de si mateixos: explicar la història comuna des de la primera persona, aparentment aliena a la seva creadora. Així, tots els seus lectors, totes les seves lectores, som Ernaux, ens reconeixem, tot i que ens separin la distància física i la generacional, en els temes que tracta: l’origen, la classe, la maternitat, l’avortament, el dol, el trauma, la passió, la vellesa, la malaltia... El seu compromís, ètic, moral, polític, són les seves paraules.

Explica Ernaux que van ser dos llibres, El segon sexe (1949), de Simone de Beauvoir, i La distinció (1979), de Pierre Bourdieu, els que la van portar a escriure. Amb el primer va entendre que el feminisme era «imprescindible», i amb el segon es va adonar de l’abisme que la separava de l’entorn en el qual havia nascut –molt humil, popular– i que mai podria pertànyer a cap altre. La soledat de l’estranyesa, arrelada en el més profund del seu ésser literari, convertida en eina per a la supervivència.

Notícies relacionades

«¿Com pots sortir amb una menopàusica?»: la història de la Premi Nobel Annie Ernaux i el seu amant 30 anys més jove

Annie Ernaux, el nobel que explica la seva vida en singular perquè llegim en plural

La intimitat subvertida ja des de la seva primera novel·la, Los armarios vacíos (1974), la història d’una ruptura, la d’una filla amb els seus pares, i, també, la d’un avortament, tema que vertebra un altre llibre seu posterior, El acontecimiento (2000). I tornada a subvertir, una vegada i una altra, a les pàgines que vindrien després: La mujer helada (1981), Una mujer (1987), No he salido de mi noche (1997), Perderse (2001), El uso de la foto (2005), Los años (2008), Memoria de chica (2016)... Fins a l’última, l’escrita ahir mateix.

Perquè escriure, per a Ernaux, el mateix que per a les que ens atrevim a anomenar-nos escriptores gràcies a autores com ella, és el més important de la seva vida. Si a ella la va salvar, ella ens ha salvat a nosaltres.